Deien els vells refranys que on hi ha grassor hi ha bellesa, però els temps canvien que és una barbaritat. El Regne de València, sense anar més lluny, va prendre l'altre dia la iniciativa de prohibir la incineració de cadàvers amb «obesitat mòrbida», adduint que la seva cremació exigiria una quantitat excessiva de combustible. Detall que, segons el parer dels jerarques valencians, suposa una inacceptable contaminació del medi ambient.

Per fortuna, els impulsors de tan ecològica mesura van decidir fer marxa enrere. S'ignora si va ser per la pressió del lobby dels obesos -que segurament existeix- o per les humorades que va suscitar la seva decisió poc després de ser coneguda.

No són noves aquestes economies que alguns països adopten en nom de l'ecologisme o de la salut pública. A la Gran Bretanya, per exemple, les autoritats van arribar a plantejar fa un parell d'anys la restricció d'intervencions quirúrgiques als pacients afectats d'excés de pes o de l'hàbit de fumar.

La proposta consistia -o consisteix encara- a posar a la cua de la llista d'espera els que sobrepassin en un 30 per cent l'índex de massa corporal. Se'ls donaria, això sí, l'oportunitat de baixar uns quants quilos i, si fos el cas, abandonar el tabac; però ja se sap que el compliment d'aquests requisits exigeix temps. Un temps del qual potser no disposin els que necessiten operar-se, encara que estiguin grassos.

Això dels morts a València resulta ja una mica punitiu, si es té en compte que un enterrament a la manera antiga és molt més costós que una incineració. Sembla un càstig monetari als parents del mort, carregant-los a sobre amb el deute de greix del familiar difunt.

Els morts solen trobar-se en mal estat, llevat d'excepcions. L'actor James Dean, que potser fou un avançat al seu temps, proposava viure ràpid, morir jove i deixar un bonic cadàver. No és segur que la frase fos seva, però la veritat és que ell, personalment, va complir amb tots aquests requisits. Cap pega li haurien posat les autoritats de València.

Són, en tot cas, opcions que probablement només estiguin a l'abast de les estrelles de Hollywood i de gent adinerada, en general. Ja sembla una mica excessiu demanar als ciutadans del comú que es mantinguin en forma per morir com Déu i la Comunitat Autònoma manen.

A això cal afegir la dada que l'obesitat no sempre es deu al fet que les seves víctimes siguin golafres en la línia del gal Obèlix, als quals convé castigar pels seus pecats de gula. Per estrany que sembli, estar gras està vinculat en aquests temps contemporanis a la pobresa i el subsegüent consum d'aliments de baixa qualitat, més barats i amb molt més greix que els saludables. La imatge del potentat obès, amb cigar i barret de copa, pertany ja, com és sabut, a temps més aviat llunyans.

Podria admetre's, si de cas, que els grassos cremen pitjor que els prims: argument utilitzat pels peixos grossos de València per prohibir -encara que després s'hagin esmenat- la cremació dels cadàvers amb sobrepès. Tot i així, un govern d'esquerra com el llevantí hauria de tenir en compte que l'economia no ho és tot; i menys a l'hora de donar-li a algú l'últim passaport.

Mal assumpte aquest que l'autoritat competent ens persegueixi amb les seves normes i decrets fins al sepulcre. Caldrà apuntar-se al gimnàs ara que encara és temps.