21 de novembre de 2018
21.11.2018
Diari de Girona

Origen, evolució, seqüeles del Procés (II)

21.11.2018 | 00:34
Origen, evolució, seqüeles del Procés (II)

Tot el protagonisme del procés, durant un llarg període, va personificar-se en l' Artur Mas, llavors president de la Generalitat, que una nit s'allità nacionalista i l'endemà es despertà sobiranista. Es limità a proclamar que havia escoltat la veu del poble, que ell era un servidor públic i si la gent cridava independència, ell contreia el compromís polític de posar rumb a la nau cap al país de la independència.

La gent en les manifestacions remaren de valent i sortejaren esculls, mentre l'Artur Mas entotsolat i estintolat en el timó sotjava emocionat Ítaca. Aquesta imatge messiànica la va propiciar ell mateix en un cartell electoral que es convertí en Moisès assenyalant amb el dit la terra promesa, territoris ubèrrims del futur esplendorós, el paradís promès.

Alguns sospitaren, per exemple el periodista Enric Juliana, que aquest pas notable de la vella CiU, fundada per en Pujol, va ser degut per desviar l'atenció de la crisi econòmica galopant i de la severa manifestació dels indignats del 15-M a l'11 de juny del 2011 davant del Parlament de Catalunya, que va exigir que el president fes ús d'un helicòpter per accedir-hi. En l'article anterior vaig esgrimir tres hipòtesis més.

El periodista Ramon Iglesias plasmà en un article en el Diari de Girona com cantants, poetes, artistes i moltes persones, colpides per la violència de l'1-O, havien perdut la inspiració, la capacitat de crear perquè el seus caps enterbolits, ferits per unes imatges esgarrifoses inseparables, no podien concentrar-se; quan envoltats del silenci necessari per l'exercici poètic hi irrompien els crits de dolor, cada cop que s'enfosquia l'estudi llampecs de sang il·luminaven l'espai.

Aquest malcontentament, aquesta tristesa, es generalitzà i tots plegats perdérem l'humor i no sols afectà els partidaris de tirar endavant el procés, peti qui peti, sinó que també s'anguniejaren i s'irritaren els que estaven fermament en contra per unes raons polítiques i socials, tan respectables com les dels altres. L'ansietat afectà de moltes maneres: insomnis, malsons, desgana, pèrdua del sentit hedonista de la vida, fins alguns confessaren que els havia inhibit la libido i les entremaliadures sexuals, perquè estaven tan dolorosament neguitejats que no els plaïa la gatzara, ni la tabola, ni els follors.

« Antes una España roja que rota», aquesta sentència lapidària s'ha d'atribuir a Calvo Sotelo, pronunciada al desembre de 1935, tot volent indicar que si guanyava les eleccions l'esquerra, la dreta tard o d'hora recuperaria el poder, el problema no era l'esquerra, sinó el trencament d'Espanya, que la faria irrecuperable pels uns com pels altres.

També ressonà tràgicament i amenaçador l'advertiment del general Baldomero, regent d' Isabel II, que a l'any 1842 va pronunciar: «Pel bé d'Espanya s'ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys», perquè s'obliden de qui mana i se'ls ha de posar a tots a la mateixa rega.

Tanmateix la crispació s'ha descabdellat més en els debats televisius, a la premsa de paper i sobretot a la xarxa. També algun conat de topada entre manifestants al carrer, però foren provocacions eixorques. L'absència de discussions a la via pública respon al fet que les relacions socials s'han fet selectives, la gent tria a l'hora de sortir els que pertanyen a la seva corda perquè no volen barallar-se donat una imatge pública d'enfrontaments. També passa entre els aficionats al Barça, entre els estatunidencs demòcrates, entre els de l'extrema dreta europea, entre els coptes i els cristians en països musulmans. Avui dia a Catalunya s'observa una intencionada crispació creixent per les dues bandes.

Durant aquests anys només un cop he visualitat una tensió. Em trobava en un carrer de Rupià esperant amb deu dones que el peixater arribés. Una informà que a la nit anterior uns forasters havien arrancat del seu llogaret estelades i llaços grocs. Una senyora va replicar que els autors estaven en el seu dret. La que havia donat la notícia li va retreure que havien tallat barroerament els símbols penjats per tots els veïns i que ella ni els seus conciutadans no són ningú per anar a Mataró a treure els que ells pengen. La senyora insistí de nou que estaven en el dret d'esborrar els grocs. Una tercera persona es ficà a la conversa advertint que no calia parlar més del tema perquè no s'entendrien mai.

Al mes de desembre em vaig reunir amb activistes sobiranistes i davant les meves reticències em digueren que feia anys que no s'ho passaven tan bé, que el procés havia injectat saba nova a les seves venes. Em semblà una frivolitat i més quan ja hi havia presos polítics. Si es tracta d'una diversió romàntica amb pretensió èpica per contar-la als nets, millor anar de vacances a un país convuls pel terrorisme.

En Quim Nadal ha trencat el mirall del silenci i ha reaparegut en un llibre de reflexió, Catalunya, mirall trencat, i exhorta, com home savi i provecte, la urgència de reparar els mals i que la negociació no sigui una claudicació vergonyant per evitar que un pugui declarar-se vencedor perquè significaria que l'altre és perdedor. En la negociació política excelsa les dues bandes han de declarar-se guanyadores. S'ha de trescar, doncs, el camí que ens porti a un benentès polític, si caminen per la via del «ni oblit, ni perdó», això acabarà com el parenostre.

Per a uns el procés ha fracturat la convivència i ens ha partit per la meitat. La desorientació política és un fet innegable. Vaig escriure que Pedro Sánchez oferiria un nou estatut, però els partits sobiranistes no troben la proposta engrescadora. Ara tots estarem amatents del judici als homes i dones engarjolats, acusats de no se sap massa bé què.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook