ERC és un partit caníbal, massa acostumat a devorar-se a si mateix, almenys a la ciutat de Girona, fet que en els darrers anys només li ha portat inestabilitat i falta de continuïtat. L'executiva local va treure Cristina Alsina per posar Blanca Palmada el 2011, i la patacada va ser monumental: van passar de tenir quatre regidors a zero, en el mític episodi de l'estampeta d' Escrivá de Balaguer. El relleu llavors va ser obligat, i l'any 2015 Maria Mercè Roca es va posar al capdavant de la candidatura acompanyada de Moviment d'Esquerres (MES), escissió sobiranista del PSC. Conjuntament van obtenir quatre regidors.

Ara, de cares al 2019, la direcció d'ERC s'estava plantejant canviar Roca -fins i tot encarregant enquestes de popularitat a les seves esquenes- i al final va ser ella qui va renunciar-hi, tot lamentant la falta de confiança del partit. I com a cirereta del pastís, MES també diu que ja n'ha tingut prou i s'ha buscat altres socis, com la CUP i els comuns.

El que passa a Girona no és un cas aïllat, només cal mirar com han fet renunciar Alfred Bosch a Barcelona per posar-hi Ernest Maragall. No penso que el maig de 2019 hagi de ser un desastre electoral per a ERC a Girona, però tampoc crec que obtinguin els resultats que podrien tenir amb una major cohesió interna.