Fart que les fàbriques de pantalons texans se'n vagin a la Xina, on no hi ha massa cowboys, Donald Trump acaba de definir-se com a «nacionalista». «Usin aquesta paraula», els va dir l'altre dia als seus partidaris, mentre carregava contra els «globalistes» que, al seu parer, només volen que el món vagi bé: i no el seu propi país. Com si una cosa fos incompatible amb l'altra.

Coincideix en això Trump amb els moviments antiglobalització, que generalment se situen a l'esquerra i gairebé sempre abominen del capitalisme; però encara hi ha paradoxes grans. Resulta del tot inesperada, per exemple, l'arrencada d'humilitat que va tenir el rei del món en proclamar-se simplement nacionalista, sent com és el cap d'un imperi.

Quan un està al comandament d'una nació que exporta al món la seva tecnologia, el seu idioma, els seus costums i fins les seves tradicions -la de Halloween o la del Black Friday, per exemple-, sembla tota una ostentació de modèstia rebaixar-se a la condició de nacionalista.

Ja sigui a l'antiga Roma, ja en l'actual Washington, els imperis es caracteritzen per la capacitat de domini -fins i tot cultural- que exerceixen sobre altres territoris. El nacionalisme, en canvi, implica sovint un cert complex d'inferioritat. Pressuposa que la nació, assetjada per forces exteriors, no ha pogut desenvolupar totes les seves capacitats; i en conseqüència advoca per actituds defensives com les que Trump aplica des que va ser elegit capitost planetari.

Fidel al seu confés nacionalisme, Trump ha declarat la guerra a la Xina i a la Unió Europea; encara que aquesta agressiva actitud no desemboqui en l'apocalipsi, com probablement hauria passat en altres temps. Per fortuna, els moderns conflictes bèl·lics es dirimeixen només en el terreny dels negocis.

Els mercats ja no es conquisten a trets ni amb l'ús de canons, tancs, avions i altra pirotècnia guerrera. En lloc d'aquest mortífer costum, el propi dels nous i més civilitzats temps consisteix a tancar a l'enemic el subministrament de verdures, rentadores, cotxes i el que fora necessari per a la defensa de la pròpia indústria.

Només cal disparar taxes i aranzels sobre l'adversari perquè aquest, al seu torn, contraataqui amb peatges similars sobre els productes de l'atacant.

Si bé menys cruenta, aquesta variant de la guerra tradicional no deixa de ser igualment perjudicial per als negocis i, per tant, per al benestar dels pobles. El nacionalisme agrest de Trump ataca les bases del lliure comerç i, en general, del capitalisme que tradicionalment abanderava el país presidit per l'irascible home del serrell ros.

Potser per portar-li la contrària, els que ara defensen les bondats del sistema ideat per Adam Smith són els dirigents del Partit Comunista Xinès. Els maoistes de Pequín advoquen per la lliure circulació de mercaderies que tant els ha ajudat a convertir el seu país -en altre temps assotat per la fam- en la primera potència comercial del planeta. Enfront d'ells, l'emperador del món abraça, paradoxalment, les teories autàrquiques que se suposaven pròpies de certa part vella de l'esquerra.

Molts pensaven fins ara que Trump és simplement un ximple; però el president americà acaba de definir-se com a «nacionalista». Qui sap. Potser es tracta de conceptes sinònims.