Els jutges, magistrats i fiscals varen convocar aquesta setmana la segona vaga de l'any, en principi per demanar millores en les seves condicions laborals. Vist així, sobta que els professionals de la justícia no facin una aturada indefinida fins que algú prengui les decisions que s'hagin de prendre per netejar el mal nom de la justícia amb més mala fama de tota la Unió Europea. Avui, ja no es pot caure més baix en el nivell de confiança ciutadana i menys després d'haver acumulat tants i tants despropòsits i fets inexplicables, i no em refereixo només a les vergonyes del PP aflorant l'intent de control judicial.

De fet, si s'ha arribat fins aquí ha estat, principalment, per culpa dels mateixos jutges i fiscals, que han caigut com fruita madura en mans de la política, i pel mateix sistema judicial que deixa que siguin els governs qui triïn els seus òrgans. Un peix que es mossega la cua i que seguirà ensorrant la reputació judicial més avall de les pròpies clavegueres de l'Estat.

Però, quan les coses han estat tan malmenades i s'han fet tan malament sempre cal preguntar-se on és l'orgull professional dels que configuren el poder judicial. O és que la brossa sura tant que ja ni els de dins tenen orgull? Ha de ser, per als que encara tinguin un bri de dignitat, una càrrega de consciència pensar que t'has de posar al damunt una toga que està plena de taques i d'esquitxos de manipulació i de manca d'independència.

El problema de fons, però, és que la gent honesta i honrada ja no ens escandalitzem de veure com ni a la justícia hi ha un pam de net. Albert Camus deia que si l'home fracassa en conciliar justícia i la llibertat fracassa en tot, i potser sí que el nostre fracàs com a democràcia i com a defensa dels valors fonamentals ha estat sonat. I com deia l'escriptor i periodista argentí Ernesto Mallo, de lleis n'hi ha un munt, el que manca és justícia. Que dur ha de ser per a aquells defensors a ultrança de la marca Espanya veure com tot s'ensorra sota els seus peus i que ja no són res més que la riota occidental.