El 31 de juliol del 1914, un soldat austríac anomenat Egon Kisch va haver d'incorporar-se a files després que s'hagués donat l'ordre de mobilització general a mig Europa. Kisch va anar a casa i va preparar un maletí amb molt poques coses, com si se n'anés d'excursió. Va agafar un raspall de dents, una pinta, un sabó, quatre mocadors, tres camises i dos calçotets. La seva mare, dona previsora, el va avisar que s'emportés uns tercers calçotets i una camisa de dormir, però el soldat Kisch s'hi va negar: «Et penses que me'n vaig a la Guerra dels Trenta Anys?», li va preguntar. I el soldat Kisch se'n va anar a la guerra amb el seu diminut maletí per a les excursions, en el qual no havia volgut ficar els tercers calçotets ni la camisa de dormir perquè pensava que al cap d'un parell de setmanes tornaria a ser a casa, després d'haver viatjat gratis pels límits de l'imperi en els trens militars i després d'haver fet una agradable excursió amb càrrec al contribuent.
Ara, cent anys més tard, en saber els resultats de les negociacions del Brexit, que no han convençut ningú -ni els partidaris de sortir de la UE ni els partidaris de quedar-s'hi-, està clar que els britànics es van plantejar el referèndum sobre el Brexit amb el mateix fantasiós candor amb què el soldat Kisch va preparar el seu maletí per anar-se'n a la guerra. I de la mateixa manera que el soldat Kisch imaginava una guerra breu i neta, tan fàcil de guanyar que en tindria prou amb la seva única muda de roba, sense necessitat d'uns tercers calçotet -ni molt menys de la camisa de dormir-, els anglesos també van pensar que una qüestió tan complexa com la sortida de la UE -amb els seus tractats comercials, les seves fronteres, les seves lleis sobre el lliure desplaçament de ciutadans- podia solucionar-se en un tres i no res, votant el que deien quatre sonats molt simpàtics que es passejaven embolicats en una bandera de la Union Jack amb una gerra de cervesa a la mà. Gran Bretanya fa 45 anys que és a la Unió Europea. Moltes de les seves lleis i moltes de les seves normes de convivència -laborals, acadèmiques, jurídiques- estan adaptades a la legislació comunitària, però molts britànics creien que tot allò es podia canviar de la nit al dia sense que cap d'aquests canvis afectés l'economia ni l'ocupació ni el seu propi benestar. Com si tot, és clar, fos una agradable excursió pel camp, i no una nova guerra dels Trenta Anys que ningú sap quines conseqüències tindrà en el futur.
Hauria estat possible la sorprenent barreja d'estupidesa i arrogància que va fer possible el Brexit -tant entre els polítics que van convocar el referèndum com entre els que van votar a favor de la sortida- fa tan sols deu anys, quan encara no existia WhatsApp i gairebé ningú feia servir encara Twitter? No ho crec. Sempre han circulat les mentides, per descomptat, i sempre hi ha hagut propaganda i mentides i subtils campanyes de manipulació que han intentat enganyar la població, però la capacitat de difusió de les mentides i dels rumors a través de Twitter i WhatsApp estan creant una realitat paral·lela que fins ara mai havíem vist. I haurien estat possibles les promeses absurdes i la monstruosa capacitat d'auto-engany que van calar entre la població favorable al Brexit si abans no s'hagués produït la crisi del 2008, quan la idea d'Europa com un lloc pròsper i segur va començar a anar-se'n a can Pistraus? Per descomptat que no. I és que la crisi del 2007 va treure a la superfície els vells prejudicis contra les elits i els experts i les llunyanes burocràcies que governaven d'esquena al poble. I al mateix temps, va revifar l'ànsia de replegament en el propi terreny per fer front a l'amenaça dels estrangers que amenaçaven de llevar-nos el que era «nostre». Tot això va acabar desembocant en l'odi a la Unió Europea, i d'aquí a l'opció favorable al Brexit entre molts ciutadans no hi havia res més que un pas.
En els anys de la crisi, els europeus ens hem deixat arrossegar per la mateixa barreja de candidesa i d'histèria que va arrossegar els nostres besavis del 1914 a creure que la guerra seria una alegre excursió de muntanya. Hem començat a dubtar de tot el que ens semblava excessivament complex i hem optat per les enganyoses fórmules simples: el sí davant del no, el poble davant de la casta, els virtuosos enfront dels corruptes i els bons contra els dolents. I per la mateixa raó, hem començat a dubtar de les institucions -que eren, sí, ineficients i en molts casos corruptes, però que segueixen sent l'única salvaguarda contra un govern autoritari o contra el poder despietat dels poderosos i dels mafiosos. I d'aquí, inevitablement, hem optat per creure en les fórmules màgiques -i simplistes-dels referèndums que donen veu al poble i permeten la lliure expressió de la voluntat popular, oblidant que hi ha qüestions massa complexes que no es poden decidir amb un simple sí o no.
La portentosa ingenuïtat que porta molta gent a dir que «les urnes no delinqueixen» -sense saber qui posa les urnes, ni quines coses s'hi voten, ni en quines condicions es realitza la votació- va ser la que va portar molts britànics a creure que podrien millorar de vida votant una cosa que en realitat no coneixien bé ni sabien exactament en què consistia. I així, els anglesos del Brexit van agafar el seu maletí i se'n van anar molt contents a tancar-se en la seva illa, sense saber que els esperava una llarga i esgotadora Guerra dels Trenta Anys.
