o hi ha res memorable en la renúncia del nasciturus Manuel Marchena, dimitit abans de venir al càrrec. S'apropia jactanciós del «càrrec de president del Tribunal Suprem i del Consell del General del Poder Judicial». Desmenteix en un foli amb capçalera del sacrosant Tribunal Suprem una «hipotètica designació», en què el remot nomenament individual aporta argument suficient per no enfangar la seva ambició personal amb un document oficial. Imbuït de la seva il·limitada autoestima, no renuncia en cap moment al CGPJ, només a presidir-lo.

PP i PSOE volien utilitzar Marchena per controlar el Consell i domesticar el tribunal del Procés, respectivament. No l'animen ara per una ciència jurídica acabada de descobrir, sinó perquè temen que els apliqui un Baltasar Garzón. La seva dimissió avant la lettre, en un text revestit de resolució judicial, és un primer avís de la seva revenja. De nou amb capçalera del Suprem, desmenteix unes crítiques no només lícites sinó salutíferes, que s'acarnissen en el seu historial. Per a aquests menesters, que escrigui des de casa i en paper propi, si no ha après a tuitejar. La seva autobiografia privada en document oficial assenyala que «mai he actuat condicionant l'aplicació del dret a l'opció política del querellat». Mai diguis mai més, 007. A partir d'ara, pronunciaments personals com «la meva decidida voluntat» adquireixen un rang institucional en la justícia capritxosa.

Marchena vol més marxa. El seu desdeny imperatiu no apunta a una retirada, sinó a una embranzida per catapultar-se cap a més altes cúspides. No declara inabastable la presidència del Consell General, sinó insuficient. Planeja l'atac directe a l'executiu des de la fortalesa judicial. Els que parlen amb lleugeresa dels colpistes catalans, haurien d'aturar-se en el pronunciament racial del Suprem. Redactat amb fons públics.