Camí de París al RER B des d'Orly, tinc algunes estampes de la tristesa just abans d'uns dies pletòrics amb els meus amics a Vendome. És el contrast el que ens ajuda a estimar la vida.

Fins i tot més depriment que un tren de Rodalies, aquest tren, més que circular, rodola amb les vides d'esma que transporta. Al panell on s'anuncien les estacions, les llumetes indicadores, quan hi arribem, en lloc d'encendre's, s'apaguen, com si el tren fos la boca de la mort i anés esborrant al seu pas la felicitat de la Terra.

Just al meu davant hi seu una dona negra, que menja ara uns cacauets, ara un pa especiat horrorós, ara una altra menja tan baixa que no puc ni distingir-la. I mentrestant el seu fill de tres anys, o potser quatre, no para de plorar al cotxet. És d'esquena a la mare, no la pot veure. La mare, indiferent, no para de picar de les seves bosses lamentables.

M'entristeix tant l'escena que m'aixeco i m'obro pas per posar-me just davant del nen. Em basta mirar-lo -negre, també- i fer-li amb una mà el signe de l'onada perquè deixi de plorar. Després em tapo la cara amb la bufanda i tot d'un cop me la torno a destapar. Ho faig unes quantes vegades. Ara el nen ja riu i sense que jo li demani em diu que es diu Michael.

Em presenta els seus petits ninos i jo li ensenyo fotografies de la meva filla a l'iPhone. Em pregunta quants anys té i em diu que ell en té quatre. Michael no plorava perquè fos pobre ni perquè aquest vagó sigui desolador i apagui l'alegria per allà on passa. Michael plorava perquè la seva mare no li feia cas, ni li'n fa ara que jo jugo i parlo amb ell, i li poso una sabata que li havia caigut. Aquest és el drama que més marca la diferència entre els nens i va de les famílies més riques a les més necessitades. El que configura un nen no són els diners sinó l'amor.

I he vist que com Michael, hi ha nens de famílies ben assentades, que no reben cap atenció dels seus pares. Cap autoestima podria créixer d'aquesta fredor, cap seguretat, cap confiança. La minyona els va a buscar a l'escola, la minyona els porta a dansa o a piano, i encabat a casa els banya i els dóna el sopar.

Els pares no hi són, diuen que treballen. Probablement sigui cert, però els nens se senten molt més com Michael que com la meva filla, encara que tingueu més diners que jo. No hi sou. I en lloc de posar-hi remei encara voleu justificar-vos, i enganyar-vos, amb la comèdia del "temps de qualitat". Quina gran mentida!

La qualitat, com el talent, emergeix mentre treballes, mentre hi ets. I aleshores, de tant en tant, llegeixes l'article quan l'acabes i et dius: això és millor del que usualment sóc capaç d'escriure; o bé, també de tant en tant, sense que puguis preveure quan, hi ha una estona amb la nena en què tot flueix amb una llum màgica. I penses, encara que no ho diguis: quin immerescut regal ser el teu pare, Maria!

La pobresa no explica Michael ni els seus plors. Michael l'explico jo. Doneu-me'l 10 anys i abans no sigui major d'edat ja haurà publicat al New Yorker. Té el nen intacte a l'espera que la seva mare li faci cas i l'ajudi a creure en qui és, com tants d'altres nens del meu barri. A tots us conec i a tots us aniria millor si fóssiu fills meus. I no em caldria donar-vos cap altra cosa que el meu temps, "to prove that I love you because I believe in you, summer skies and stars are falling all along the injured coast".

No hi ha cap tren prou fosc per apagar el somriure de Michael si estem parlant de les nostres coses, sense que res més no ens calgui, ell i jo.