Cartes

Lídia Angelats Jordà RIPOLL

A Ripoll, a la Castanyada, el dia 31 d'octubre passat (aquell últim dia d'octubre que té la dita de «quan l'octubre fa la fi, tots sants al dematí!», per a aquells que en una carta al Director demanaven dites i frases fetes). El tema és que, aquell dia, va venir a Ripoll una gran cobla i el teatre Comtal de Ripoll estava molt ple. Els assistents tenien ganes de passar-s'ho bé escoltant aquesta música predilecta per a molts dels que érem allà. Ja es va gaudir, ja.

La cobla va portar un còmic per arrodonir la vetllada. El còmic xerrava i xerrava i feia riure i riure. Però tot d'un plegat, no sé si es va adonar des de dalt de l'escenari que molts dels assistents érem gent gran, i així ho diu. Se li va escapar de la boca tres o quatre vegades. He sentit gent que hi era i deia: «Pots comptar, al capdavall, és veritat». Jo ho trobo, personalment i a títol personal, paraules gens agradables que es podia haver estalviat. Jo penso que els espectadors anàvem a escoltar bona música. Una simbiosi perfecta entre els músics i nosaltres, devots d'aquesta música tan desconeguda per a alguns catalans.

Aquest és el país que tenim. I l'exemple que rebem, tant nosaltres, adults, com el jovent. Aquest maleït «ji, ji, ji» que surt sempre a les televisions, tan catalanes com també espanyoles, i segurament també a les estrangeres.

Aquell pallasso que, amb una cadira i molt d'enginy, feia riure, un riure sa, sí sí, profund, que entrava dins del cos i ajudava a respirar tots els seus teixits amb placidesa. En queden, d'aquests pallassos, però han quedat més arraconats

Felicitats Prensa Ibérica i Diari de Girona

M. CARME RIBAS I MORA filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora

Per a un gironí és un orgull obrir el diari i trobar-te amb la notícia que el mateix està de celebracions encara que sigui indirectament. Tots sabem els mals moments que va passar Los Sitios abans, avui Diari de Girona, en què va trontollar la seva continuïtat amb la seva fallida coneguda sobre l'any 94 i 95. Els que el considerem una mica el nostre diari i coneixíem de prop les persones que l'integraven vàrem arribar a fer-hi una aportació, tot i que encara que fos minsa el que volíem era salvar allò que sentíem tan nostre i aquella colla d'homes i dones que el feien possible dia a dia, una donació que va ser retornada.

Després d'una incertesa per la qual tots estàvem preocupats va arribar la solució amb l'adquisició l'any 1996 per part de Prensa Ibérica del Diari de Girona, la qual cosa fa que els que escrivim amb més o menys assiduïtat -jo fa 29 anys, vol dir que escric a Prensa Ibérica des de fa 22 anys- ho fem al que sempre hem considerat el nostre diari, i ho dic amb la boca grossa perquè he conegut els seus directors i alguns treballadors almenys des d'abans del 1962.

Que a la part on vàrem obrir els salons hi havia els fotogravats Girona, que vàrem traslladar nosaltres, perquè els diumenges es continués fent la Gerona Deportiva a la part de darrere, on treballaven vailets aspirants com en Jordi Bosch i Molinet, director d'aquest diari i ara amb contraportada en el mateix; en Jordi Xargayó, director actual; l'amic Narcís Planas, exdirector; el recordat Jaume Sureda Prat, Josep Víctor Gay i més. És per tot això que sempre n'he dit el meu diari.

He escrit centenars d'articles recolzant fets de la ciutat; vaig participar en els fascicles que es van fer pel centenari; he conegut els diversos indrets on ha estat ubicat, recordant anar a Fornells. Abans no hi havia ordinadors ni aquestes tecnologies i també tinc el goig i la satisfacció que des de Prensa Ibérica varen publicar un article meu en el Diario de Ibiza, o sigui que ara puc dir que també me'l sento una mica meu, doncs no n'hi ha per menys.

Des d'aquestes ratlles, felicitar el Sr. Javier Moll de Miguel, president de Prensa Ibérica, per l'adquisició del diari l'any 1996 i tota la gent que ha estat fent els canvis des de la direcció de Girona de capçaleres, color, etcètera.

Prensa Ibérica està davant del nou paradigma digital amb el seu conseller delegat, el Sr. Aitor Moll, fill del president Javier Moll, per la qual cosa també vol dir que estem en una empresa en què es valora la part familiar. Deia que Guillermo García-Alcalde, home de màxima confiança dels seus pares des de fa 40 anys, coneixedor com pocs de l'ànima de la companyia, afirmava que no hi ha revolució que els sigui aliena perquè cal viure el temps històric configurant el futur sense oblidar mai el passat, per superar el concepte tradicional ja obsolet de periodista de paper, de ràdio, de televisió, per abraçar amb determinació la idea de «periodista total».

Acabo desitjant a Prensa Ibérica, a la qual pertany Diari de Girona, molts més aniversaris per celebrar i congratular-se de les noves tècniques que exigeix avui dia el periodisme a les xarxes socials. Felicitats i enhorabona.

La tasca impagable

Jesús Domingo Martínez GIRONA

L'Església catòlica és la primera interessada a aclarir i acabar amb els abusos sexuals que s'hagin pogut cometre en el seu si, però mai en nom seu, ni tan generals ni tan consentits com addueixen els qui no vetllen tant per la justícia com per la difamació sistemàtica d'una institució que fa una tasca impagable entre els que més pateixen i que encarna els valors que han fet possible l'evolució de les societats d'arrel cristiana cap a un model de convivència en què prima la ­llibertat.