Es deia que havia ressuscitat i que amb l'estampa d'un llàtzer recorria l'esplanada i els enfonys més tenebrosos del temple. S'explicava que un seguici de molta gent acompanyava un taüt inviolable pels camps d'Espanya. Banderes, llances, creus, domassos i bengales conformaven una filera d'ànimes en pena que avançava a tocs de tambor de sinistre sonoritat. No havia ressuscitat sinó que l'havien exhumat: un acte inquietant per a la població. Alguns s'agenollaven i resaven al seu pas, uns altres, cridaven la mainada i es tancaven en la part més fonda de la seva casa. Era una època en la qual, sovint, el cel es convertia en una espècie de lluita ciclotímica i els núvols formaven gropades impressionants i semblaven guerrers àvids de sang cavalcant cavalls encesos de ràbia i odi. El canvi climàtic tot just començava a escampar-se per Castella; mostrava els senyals que havien aventurat, anys enrere, els profetes de l'horror. La comitiva avançava a peu, escoltada per legionaris i una filera de cavalleries de la guàrdia mora. Se'ls veia passar lluny de les ciutats. Acampaven a la perifèria, molts els confonien amb la cavalgada dels reis d'orient i, en acostar-s'hi, sofrien purulents caigudes d'ànim. El regal que oferien era la mort cruel i tots els colors que la infàmia humana. Paleta devastadora. Enviaven un missatger a recórrer cementiris, esglésies i catedrals per demanar una tomba pel desnonat. Inclús als catòlics els feia basarda acollir al mort que, tot i haver estat batejat, era un símbol del terror que havia assolat la terra. Es deia que, de vegades, el seguici s'havia enfrontat amb els cadàvers que sorgien dels marges de les carreteres. Sempre guanyaven els mateixos.
