Entre els historiadors és freqüent l'ús del concepte de cicle històric, amb notables diferències entre l'anomenat cicle curt i el que es pugui considerar com a cicle llarg. No hi ha res empíric en tot això, al contrari. El cicle és sobretot una eina molt útil per als professionals de la Història (permetin-me posar la disciplina en majúscula com fan els britànics), perquè els dona peu a la interpretació per més que sempre subjectiva dels esdeveniments.

Hi ha historiadors que viuen els fets ­gairebé al detall, dia a dia, són presentistes, de tall periodístic. Alguns d'ells es fan dir microhistoriadors, ja que recullen els fragments documentats com si fossin peces d'un vas ceràmica per restaurar. D'altres, durant els anys 60, sota la influència marxista, van propiciar una història que atenia als anomenats modes de producció econòmics, i llavors els cicles es van convertir en feixugues llistes de preus i les seves oscil·lacions sobre els quals extreure conclusions moltes vegades peregrines.

En canvi, el relat de les hores amb les quals es van viure els successos revolucionaris d'octubre de 1917 a Sant Petersburg és un bon exemple extrem d'història dels esdeveniments a curt, i si l'historiador té pols narratiu -una cosa fonamental per a aquesta especialitat-, el resultat final s'assemblarà a una entretinguda novel·la negra.

Aquesta capacitat narrativa es revela fonamental també en un gènere intermedi de la història, la biografia, igualment molt del gust anglosaxó i tan poc practicat a casa nostra. Una bona biografia, hàbilment narrada i capaç de transportar-nos a l'època i a la psicologia del personatge em sembla més amena i instructiva fins i tot que una novel·la històrica, a través de la qual, per més que estigui documentada, l'autor dona curs a la seva imaginació i sol cometre l'error de transferir conductes i mentalitats contemporànies a personatges pretèrits. La qual cosa no vol dir que no hi hagi novel·les històriques molt interessants, com les de Marguerite Yourcenar, Umberto Eco o Robert Graves, sense oblidar-nos del nostre Santiago ­Posteguillo o del gir novel·lesc en català d'Eduard Mira.

El cicle llarg de la història, en canvi, busca abans que res crear vincles i continuïtats de tal manera que els fets concrets no resulten tan rellevants i és l'anàlisi dels contextos el decisiu. Els prehistoriadors o els historiadors de l'antiguitat i els medievalistes, no tenen més remei que veure el seu temps històric d'estudi sota aquesta perspectiva llarga. Però no són els únics. Des de la irrupció de l'anomenada història de les civilitzacions del britànic Arnold J. Toynbee, aquesta visió àmplia s'ha generalitzat i arriba pràcticament fins als nostres dies.

Valgui com a exemple les anàlisis que situen en un mateix pla històric la Primera i la Segona Guerra Mundial, l'una com a continuïtat de l'altra amb un període vall com a entreacte. I encara més extensible la tesi, la de la mirada que proposa un llarg període d'enfrontament entre dos models sociopolítics ben diferents i antagònics: el dels últims imperis centrals, hereus de la contrarevolució antinapoleònica del segle XIX, enfront de les democràcies burgeses occidentals filles de la Il·lustració. Un cicle que abastaria de Waterloo a la presa de Berlín per les tropes soviètiques.

En l'actualitat, però, el cúmul d'informació, la multiplicació i difusió gairebé instantània de milers de detalls sobre els esdeveniments que influeixen sobre la política, l'economia i fins i tot les mentalitats, provoca una situació extrema d'empatx de difícil digestió, «rendint culte a la superstició que cada dia passa alguna cosa veritablement nova», en paraules de Jorge Luis Borges.

La televisió s'encarrega, a més, de donar curs a aficionats de la ciència política i tertulians verbosos que analitzen sense pudor i banalment temes de certa complexitat. L'opinió s'ha convertit en una activitat verdulera. Res a veure amb aquells programes de La Clave que ens deixaven atònits de la mà de José Luis Balbín, amb la seva sintonia sincopada i la presència de convidats tan savis com bons divulgadors.

La qüestió és que vivim un moment de transició -sembla evident-, cap a un futur que com a tal és impredictible. Mai no ho havia estat tant, i no perquè el nostre temps hagi creat gèneres com ara la ciència-ficció. En una espècie de bucle turmentat, la humanitat que s'havia desembarassat tant de les visions apocalíptiques com de les promeses redempcions gràcies a l'adveniment de la ciència i la tecnologia aplicada, ha tornat, com diria Paul Valéry, a «un futur que ja no és el que era», que ja no és, per descomptat, el que s'havia promès.

Som fills d'un temps feliç, maternalista i prolífic en el creatiu i sensual, el de la segona meitat del segle XX, i ara gairebé tots els se­nyals crítics que se sotgen per l'ho­ritzó són vistos com a amenaces: la crisi econòmica i l'augment de les desigualtats, la immigració descontrolada, l'auge del po­pulisme filofeixista, el retorn de l'esquerranisme radical, el nacionalisme supremacista, les guerres comercials, el canvi climàtic, el rearmament rus... En realitat, pot ser que mai s'hagi viscut millor en a­quest món -en termes generals- ni la humanitat hagi tingut al seu abast un assortiment tan ampli de coneixements per resoldre de manera senzilla bona part d'a­quests problemes que auroren com terribles.

Però moltes vegades tenir el coneixement no serveix de res si aquest no s'imposa a la idolatria i el fanatisme del pensament simplista, aquell que utilitza la història com a arma llancívola, quan en realitat estem sotmesos tant a esdeveniments immediats com als grans corrents de la evolució històrica. I a data d'avui, el passat no se n'ha anat encara i el futur no acaba d'arribar.