Aquests dies hem estat veient amb gran perplexitat com el Parlament i el Congrés de Diputats, els nostres temples de la civilitat, s'autodestruïen a causa de la manca de respecte entre ells i a la institució que els aixopluga.
Parlament i Congrés s'haurien de sustentar amb el recíproc respecte, essència de civilitat, de convivència, de les bones maneres que han de tenir els homes per viure en societat. En definitiva, del comportament propi d'un bon ciutadà, que demostra tenir urbanitat, bona educació.
La frase de Voltaire, que s'ha fet popular: «No estic d'acord amb allò que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho», hauria d'ésser el paradigma de tota intervenció parlamentària. També haurien de tenir sempre en compte el que va dir Churchill sobre la democràcia molts anys més tard: «La democràcia és la necessitat d'inclinar-se, de tant en tant, davant l'opinió dels demés».
Malauradament no es així! La manca de respecte s'ha infiltrat en les relacions com l'aluminosi s'ha infiltrat a grans edificis fins a destruir-los. Sembla que el president i la presidenta de les respectives cambres volen posar-hi remei. Endavant, doncs! La tasca els serà immensa. Han de ser rígids i severs en el compliment de les normes, reprimint i castigant els insults i les males maneres, que comporten desconsideració i manca de respecte vers l'oponent. Tanmateix sàpiguen ses senyories dels diferents grups que hom pot oblidar les paraules insultants, però difícilment s'esborrarà el sentiment de menyspreu que els han fet sentir els seus oponents.
Les paraules sempre afecten els sentiments, l'autoestima i la dignitat del receptor en qualsevol àmbit de les nostres relacions personals, laborals o socials.
Per aquesta raó, em permeto dir que la crisi de les nostres més altes institucions polítiques és el símptoma d'una gravíssima malaltia de tota la societat. L'absència d'urbanitat, d'educació, comporta freqüentment la manca de respecte als actors dels diferents rols socials. No es respecta suficientment el mestre, ni el metge, ni els representants d'institucions, per posar alguns exemples.
Tanmateix, també he de dir que la manca de respecte és igualment l'aluminosi que pot destruir la vida de parella, la família, les relacions laborals i tota relació social.
L'especial forma de convivència que és una parella ha d'assegurar el respecte en una gran diversitat d'aspectes que apunto, però que caldria que cadascú reflexionés en profunditat: a) el respecte sexual, b) el respecte verbal, c) el respecte mental, d) el respecte conductual.
El respecte brolla del convenciment que tota persona o grup, sigui per la seva dignitat natural o per la seva aportació al grup o a la societat, mereix un reconeixement, fins i tot una certa admiració. L'amable lector em pot dir: «Si no ho sento i no ho crec, no tinc perquè dir-ho. Prefereixo ser sincer i dir les coses tal com les sento!».
Certament, ser sincer és una virtut i ser cortès, ben educat, complir les normes d'urbanitat, no és res més que una conveniència social que afecta més la forma i l'estètica que els continguts ètics que han d'imperar en tota relació. Ho sé, ho sé! Però em pregunto si podem conviure sense el recíproc respecte.
Em sembla que fora un mal viure. Entenc que una persona adornada d'urbanitat pot ser hipòcrita, perversa, però mai una persona virtuosa serà desconsiderada i mal educada amb el seu pròxim.
Kant, en les seves Reflexions sobre l'educació, ens fa veure que l'home només pot arribar a ser home mitjançant l'educació. Només és el que l'educació fa d'ell. I la disciplina per assolir una bona educació és el que transforma l'animalitat amb humanitat. Així l'infant aprèn abans l'obediència i la imitació al deure. Quan diem «això no es fa» (estètica), és anterior a dir «això no s'ha de fer» (ètica). La urbanitat és anterior a la moral i s'adquireix per costum.
Les coses que és necessari haver après les aprenem fent-les. Practicant les accions justes arribem a ser justos, ens diu Aristòtil a la seva Ètica a Nicòmac.
Retornem persistentment en l'educació als infants i també en les nostres relacions adultes, que els infants sempre imiten el «si us plau», «moltes gràcies», «perdó» al cedir el pas a persones majors, necessitades, etc.
Sobretot no insultar, ni desconsiderar mai ningú, que la manca de respecte vers l'altre és germen de rancor i deixa la porta oberta a l'odi.
La urbanitat no és penyora de bondat, d'equitat, d'amabilitat o gratitud; però almenys té la seva aparença i fa que apareguem a l'exterior com si ho fóssim i això indubtablement facilita la bona convivència. Que ja és molt!
