El que jo dic és que un metge vocacional es mereix malalts també vocacionals, i no aprenents que van tot el dia amb cara de llàstima. Quan un malalt competent i un doctor qualificat coincideixen en el despatx d'una clínica, és com si els astres s'alineessin per al que vulgui que s'alineïn els astres, que crec que sempre és per a bé. Hauríem de gravar aquestes converses entre el sofrent expert i el metge destre i reproduir-les en les classes de medicina de les universitats del món. Sol·licitem professionalitat als altres, però molt pocs se l'exigeixen a si mateixos. El malalt té drets, com negar-ho, però també algunes obligacions, entre les quals hi ha saber alguna cosa de les seves patologies i gaudir-ne. Els japonesos diuen «dolç dolor» a allò que provoca el massatgista en desfer el nus d'una contractura. I la neuràlgia de trigemin, per posar un altre exemple, ofereix una recompensa: l'aura.
Em trobo ara mateix a la consulta d'un endocrí a qui admiro. Segons el meu costum, he arribat una hora abans de la fixada per a la cita, de manera que hi ha tres o quatre pacients fent torn davant meu. Converso amb un que té problemes digestius. Viu dia i nit pendent de les seves vísceres, atent al menor canvi d'humor dels seus budells. Li pregunto què va sopar ahir. Respon:
- Dues llaunes de sardines en oli, una barra de pa i un gintònic, a més d'una bossa de fruita seca variada.
- I com esperava trobar-se avui? -exclamo-. Hauria d'estar celebrant amb xampany haver-ho suportat.
Vet aquí un malalt poc professional. Si el meu cos aguantés una agressió així abans d'anar-se'n al llit, jo seria feliç, encara que m'hagués passat la nit regurgitant.
- Això no és tot -afegeix l'aprenent de malalt-: mentre m'atipava com un porc, veia Sálvame a la tele.
Quan m'arriba el torn, entro a la consulta, saludo l'endocrí, m'assec davant seu i xerrem de malalties durant 15 o 20 minuts. Després em pren la tensió per pura rutina, em pregunta per la família i ens acomiadem. Al metge cal anar-hi quan no et fa mal res. Ho diuen els japonesos.
