28 de novembre de 2018
28.11.2018

L'humor en temps malhumorats

28.11.2018 | 00:53

Autor i víctima d'una broma que potser no tingués gràcia, un humorista afronta aquests dies el risc de purgar en galeres la seva burla –si és que ho va ser– a la bandera espanyola. A Dani Mateo podrien caure-li fins a quatre anys de presó pel ja famós esquetx a la tele, cosa que potser suggereixi que Espanya avança decididament cap al passat.

Un dels pocs beneficis que involuntàriament va deixar el franquisme va ser el de convertir els espanyols en gent cosmopolita. Saturats per gairebé quatre dècades d'invocacions patriòtiques, els ciutadans d'aquest país semblava que havien abandonat la superstició del nacionalisme. La ressaca d'aquell règim que posava banderes fins als estancs va vacunar, en certa manera, la gent; encara que el culte als emblemes i als penons –tan antic– es traslladés estranyament als regnes autònoms.

La millor prova d'això és que aquest és encara un dels pocs països d'Europa en què no hi ha un partit parlamentari d'ultradreta com el Front Nacional francès o l'extravagant Lliga Nord que governa a Itàlia. Això podria canviar en les pròximes eleccions, donat l'auge de certa formació que apel·la a la por als immigrants i practica amb desimboltura la xenofòbia per arreplegar vots. Les enquestes suggereixen que aquestes proclames nacionalistes els proporcionaran una collita petita però rellevant d'escons, cosa que confirmaria que fins i tot en això ens anem aproximant –marxa enrere– a la resta dels europeus.

Potser es tracti també d'una reacció contra altres nacionalismes igualment xenòfobs, si bé de més limitat abast; però tot i així seria una pena que els espanyols perdessin la seva admirable actitud cosmopolita de les últimes dècades.

El nacionalisme, tot just existent en la societat, s'havia refugiat en la selecció de futbol, paradoxalment sobrenomenada La Roja; però no tenia gran predicament des del punt de vista polític a Espanya. El futbol era l'aixeta per la qual s'alliberaven innòcuament les passions nacionals que, com va recordar en el seu moment Borges, són els més maldestres d'entre tots els sentiments que poden afligir una ciutadania.

El cas de Dani Mateo i altres de similars apunten que el país ha entrat en franca involució cap a temps que crèiem oblidats. Encara no s'ha produït l'habitual exaltació de banderes i himnes que altres canten teatralment amb la mà al pit: però tot és qüestió de temps i que els ànims se segueixin enverinant.

Ni tan sols sembla haver-se concedit al còmic l'eximent habitual de l'« animus iocandi», llatinada que al·ludeix a la intenció de fer broma que resta o fins i tot anul·la la culpabilitat dels que l'exerceixen. És una llarga tradició que es remunta als temps medievals, quan els bufons de la Cort gaudien del privilegi de xanxejar-se del rei i dir el que als altres no els estava permès.

Trist i avorrit país seria aquell en el qual als còmics se'ls prohibís fer broma sobre les coses serioses a força de conduir-los als jutjats. Convençuts d'això, els jutges de la França republicana van menysprear una querella contra els humoristes de Charlie Hebdo que havien publicat certes caricatures del profeta Mahoma.

Aquí encara discutim sobre si l'acudit de Mateo tenia o no gràcia. Es coneix que el país no està per a bromes, tot i que Espanya donés al món aquesta obra culminant de l'humor que és El Quixot. Tants segles després, i encara malhumorats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook