Hi ha algú que tingui menys de 30 anys que sàpiga qui era Bernardo Bertolucci? O que hagués vist sencera, i en una pantalla de cinema, L'últim tango a París? Em temo que no. Diguem que hi ha un procés d'acceleració dels nostres processos mentals que fa que l'oblit s'instal·li amb molta més facilitat entre nosaltres. Fa cinquanta anys, la gent solia recordar els actors del cinema mut que feia molt temps que no feien cinema. Charlot, Greta Garbo, el Gordo y el Flaco, les germanes Gish, Rodolfo Valentino o fins i tot Buster Keaton -a qui la meva àvia seguia anomenant Pamplines- eren noms relativament coneguts. Cap d'aquests actors rodava ja pel·lícules, altres fins i tot havien mort -com Rodolfo Valentino-, però d'alguna manera la memòria que havien deixat perdurava. Era una memòria desmaiada, borrosa, en un blanc i negre ja completament desfasat, però seguia estant aquí.

I Bertolucci? Dilluns, arran de la notícia de la seva mort, els informatius van projectar escenes de L'últim tango (1972) -sens dubte la seva pel·lícula més famosa-, però és molt improbable que la gent jove sabés qui era. En les informacions es deia que Bertolucci no podria haver rodat ara les seves pel·lícules, que serien acusades de sexistes i violentes i aixecarien polèmiques incendiàries, i això també és veritat. Quan es va estrenar -a Espanya estava prohibida-, tothom va anar a veure L'últim tango a París com si fos una apoteòsica celebració del sexe, quan en realitat era el més semblant a una cerimònia fúnebre. Si algú podia excitar-se veient L'últim tango, és que no estava bé del cap. El personatge de Marlon Brando era -per dir-ho clar- un capullo. El personatge de Maria Schneider era moltíssim més interessant i complex. Molts anys després d'haver rodat la pel·lícula, l'actriu es va queixar que la famosa escena de la violació amb la mantega havia estat una violació real ordida a mitges per Brando i Bertolucci. En realitat, sembla que l'escena era al guió, excepte allò de la mantega. De totes maneres, l'important d'aquesta escena -i crec que aquí hi ha el més revolucionari de la pel·lícula- és que ens posava davant dels nassos, als homes, el que podem fer a les dones amb tota la càrrega de violència, humiliació i menyspreu. Les llàgrimes de Maria Schneider, mentre l'idiota de Marlon Brando la violava deixant anar ridícules frases pseudofilosòfiques, eren completament reals. I qualsevol espectador d'aquesta escena havia de veure-la amb una violenta contracció a la panxa.

La crítica Pauline Kael, que va assistir a l'estrena de la pel·lícula a Nova York i després va anar a la festa que van oferir els productors, deia que mai havia vist gent més desolada que la que acabava de veure per primera vegada la pel·lícula. Si algú la va veure com una pel·lícula alliberadora sobre el sexe i sobre el plaer, es va equivocar del tot. Era una pel·lícula sobre la mort. Sobre l'angoixa i el dolor i el desemparament de la mort.

L'últim tango també ens revela una altra cosa en la qual potser no va pensar ningú en el moment de la seva estrena, però que ara, quaranta anys més tard, s'ha fet evident: una relació amorosa és una relació complexa, bruta, embullada, sí, perquè la vida humana és complicada i és plena d'espines i per això mateix no hi ha les relacions amoroses que siguin completament netes i irreprotxables. En qualsevol cas, espero que l'escena de la violació amb la mantega ens ajudés a obrir els ulls als homes. Si només fos per això, el cinema de Bertolucci ja hauria valgut la pena.