28 de novembre de 2018
28.11.2018

El Novembre

28.11.2018 | 00:53

El novembre fineix aquesta setmana. De sempre m'ha resultat el mes més antipàtic i imprevisible, i aquest any amb una tardor enrabiada ens ha portat molt de fred; en aquestes últimes setmanes núvols grisos, carregats d'aigua, han deixat una mullena com feia anys que no es veia. Alguns rius han mostrat la seva feresa perillosa, fins i tot, torrents i rius petits com el Daró s'han deixat anar amenaçant amb riuades sobtades.

Els que van posar noms als mesos del calendari no s'hi van lluir gens, no perquè quasi tots porten noms de déus pagans (tal cosa podia ser intencionada, com la dels dies de la setmana) sinó també perquè novembre en llatí significa nou i en el calendari és l'onze, igual que el desembre vol dir deu.

Quan arribava el novembre la mare em vestia la roba d'hivern i en el llit ja hi posàvem una bossa d'aigua calenta. La bossa d'aigua no va ser un bon invent perquè al cap d'unes hores quedava freda i gelava els peus. Cada any la mainada patia per culpa del fred dolorosos penellons als dits dels peus i de les mans que obligaven a rascar-nos contínuament. A totes les cases es passava un fred polar i les dones grans anaven a dormir d'hora perquè el llit era el únic lloc on s'estava calent.

El pare, sastre, i la mare, modista, regentaven una botiga de roba i de productes relacionats amb el cos com colònia, sabó, etc. Moltes de les peces que venien han desaparegut, reemplaçades per la moda, per estris més moderns o perquè responien a una funció més moral que pràctica, com les faixes de les noies i dones o les mantellines obligatòries per romandre dins d'una església.

Molts joves no coneixen el nom d'aquests mots i ignoren el que designaven: pentinador, peücs, passamuntanyes, tapa-rabos en lloc d'eslip o banyador, tapeta (no bragueta), barretina, faixa per als homes, gec, pallissa o tresquarts per abrigar el cos a l'hivern, mantell i manteleta, caçadores de paño (llana gruixuda i basta) per als llenyataires, carboners, els que conreen horts, monos i pantalons de blau per als obrers de les fàbriques.

Els homes grans panxuts portaven una faixa negra (ara només en porten els castellers) que els envoltava el cos i dissimulava la sortida ventral que penjava per sota el cinturó. Molts a la faixa hi guardaven un ganivet. Hi havia alguns faixats que no paraven de fer-la pujar perquè els relliscava, els que la portaven mal posada rebien el nom de malfaixats. Ara ja no se'n veuen. M'agradava ajudar a enrotllar bé les faixes als vells amables; era una de les meves vendes preferides, com la d'escollir gorres i boines.

També veníem calçotets llargs que arribaven fins els peus, que alguns homes no se'ls treien ni per dormir; possiblement més d'un quan arribava el fred se'ls posava i en la bonança se'ls treia, perquè aquells anys la higiene corporal ningú sabia què era. A casa vàrem ser dels primers a tenir quarto de bany (any 1960), jo tenia 14 anys. De petit la mare m'ensenyà a rentar-se amb colònia: unes gotes en una tovallola i et fregaves el cos i la cara. Un cop a la setmana es rentaven els peus. Les persones més pudents eren les que estaven exposades a substàncies químiques o que treballaven amb matèries que desprenen tufs o simplement olors. N'hi havia un que quan entrava a la botiga inundava tot l'espai de fortor de vi, l'amo d'un celler molt freqüentat pels hortolans el temps del fred perquè servien vi calent amb uns bonics tupins. També la gent s'apartava de la Maria, una dona molt bruta, no sols perquè no es canviava mai la roba, sinó perquè no es netejava ni la cara, popularment motejada amb el despectiu malnom Blancanieves.

El meu pare sastre feia molts pantalons de vellut i per engrescar els clients, com a bon botiguer que era, els deia que eren molt forts perquè el teixit estava barrejat amb fils de ferro; ningú s'ho creia però feia riure a tothom. Boles com aquesta n'hi havia escoltat moltes perquè el client vol ser enganyat.

Abans es comprava la quantitat i la duració de les coses més que la qualitat estètica. El valor cabdal d'una mercaderia es mesurava en funció de la duració, no per la bellesa; la roba de treball havia de ser soferta. Un producte bo de la botiga havia de ser persistent, indestructible. Més primmirats amb el vestit de la festa, amb aquest calia fer goig per no presentar-se a la xicota malforjat. Molts homes eren enterrats amb el vestit del casament, l'únic que tenien.

El pare s'enfadava si apareixia un producte que amenaçava la venda d'un dels nostres, per exemple, els mocadors de paper, la màquina d'afaitar, la moda d'anar desarreglat, malgirbat, sense corbata, la substitució de l'elegant gavardina per l'impermeable. Per culpa de la màquina d'afaitar deixàrem de vendre fulles, boniques navalles, barretes de sabó, brotxes i bols metàl·lics per fer del sabó una escuma cremosa.

No era jo un bon botiguer, destorbava més que ajudava; no sabia ensabonar els clients donant-los la raó. Em retreien que no posava cura a plegar els jerseis i les camises i ho deixava tot de qualsevol manera. Tampoc els agradava que fes preguntes impertinents; el comprador pot parlar del que vulgui, se l'ha d'escoltar i mai forçar la conversa per interès del venedor.

Els pares i germans atenien amb elogis el públic. Tanmateix la mare no es cansava de renyar els meus dos germans, nois ben plantats i guapos, perquè en el ball no es portaven prou bé; estaven obligats a treure a ballar les clientes per ser clientes i les que no ho eren perquè ho fossin i elles compensarien el galanteig comprant a casa. Els retrets de la mare eren constants, però el que més l'amoïnava era el preu fix a una noia, que ballessin tota la nit amb la mateixa, perquè perdríem tota clientela. Tot pel calaix, com hi ha déu!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook