Quan coneixes una persona, tendeixes a posar en valor aquelles coses que indiquen les afinitats immediates. Els gustos, les coincidències, les inquietuds. Les maneres de mirar el món i les conviccions que les apuntalen. També les diferències, perquè a la llarga són les que contribueixen a consolidar els vincles o a trencar-los irreversiblement. De fet, és a l'equilibri entre el que us uneix i el que us separa on hi ha la veritable proximitat, perquè al final hauràs de decidir si la persona que tens al davant és un acompanyant eventual en el teu trajecte o bé algú que voldràs ben a prop fins a culminar-lo. Però hi ha un indicador infinitament més efectiu per saber si la connexió amb una persona és viva, tangible: la percepció de la pèrdua. Si en els temes dolorosos és on descobreixes si els altres són un refugi emocional o simples interlocutors, és en el relat sobre les respectives pèrdues on veus els veritables nexes d'unió. En la seva verbalització, per començar, perquè a vegades s'ha de crear una confiança molt íntima amb algú per ser capaç de parlar-li d'allò que t'evoca els abismes, però també en el reconeixement del paper que té la pèrdua en la teva configuració com a individu. Hi ha gent que no la pots entendre si no saps el que ha perdut, i el que representa en el que és ara. Hi ha un tipus de pèrdua que ens defineix perquè ens empeny a plantar cara a les nostres disfuncions, a prendre aquelles decisions que ajornem amb tossuderia. I quan les emmiralles amb algú i descobreixes que les percebeu igual, que les valideu com a part indissoluble de vosaltres mateixos, és quan t'adones que les soledats que emanen de la gestió del dolor poden ser compartides. A vegades, tot això es manifesta de la forma més inesperada. Parles de coses aparentment inofensives i, de cop i volta, un detall, una idea, et porta a mostrar aquelles essències de tu mateix que sovint amagues, perquè en el fons saps que són el paradigma de les teves fragilitats, però a aquella persona, en aquell moment, es projecten amb una facilitat desarmant. És més, t'és igual mostrar-te vulnerable, perquè saps que qui parla ets tu. No el de les màscares, no el dels filtres, sinó tu. Vet aquí la paradoxa: allò que t'enfonsa acaba essent el que et fa emergir, perquè en la diagnosi hi ha l'antídot. I, gràcies a la mirada aliena, aprens a distingir aquelles ànimes erràtiques de les que, d'una manera o una altra, són singularment bessones.
