La transició va començar amb el descrèdit de l'estament militar franquista i el seu corol·lari en forma de parella de la Guàrdia Civil. Les dues figures van aconseguir el més profund avenc de la degradació amb el cop d'Estat del « ¡se sienten, coño!» un 23-F. Paradoxalment, des d'aquell infaust hivern, tots vam ressorgir a manera de catarsi, començant pel mateix Exèrcit espanyol, que ha anat guanyant prestigi davant l'opinió pública dia a dia.
A altres no ens ha anat tan bé des de llavors. Els periodistes, sense anar més lluny, vam començar la democràcia com els seus veritables capdavanters i avui amb prou feines arribem al rang de verdulaires -i que em disculpin les honroses venedores de fruites i hortalisses-, desprestigiats per tanta cridòria, sindicalisme de la coacció i connivència amb el poder. I no diguem de la caiguda en l'oprobi que assota encara la classe política, la pèssima imatge de la qual davant la ciutadania no cessa i està portant molts dels seus membres a passar el temps a les biblioteques dels presidis nacionals.
Uns després d'altres, al llarg d'aquests anys de feliç democràcia -l'únic règim que d'altra banda permet lliurement airejar les misèries humanes-, la deshonra ha esquitxat els empresaris de la construcció, els especuladors financers, els industrials contaminadors, els presidents de clubs de futbol, els de federacions esportives, la intocable Casa Reial, les farmacèutiques desaprensives, les multinacionals explotadores de nens, els esportistes i artistes que defrauden el fisc, la banca, els consellers de les caixes d'estalvis, els màsters universitaris, les clíniques dentals barates... I a tots sembla que arriba aquesta estranya pudor ètica que tan teatralment descrivia Shakespeare en el seu Hamlet.
A la policia secreta, per exemple, gràcies als últims episodis gramofònics de l'excomissari José Manuel Villarejo, que no poden ser més reveladors de la potineria imperant a les clavegueres públiques espanyoles. Villarejo es va forjar en la lluita contra ETA, com tants altres, però després de la seva etapa d'arriscat servidor públic es decanta pels afores de la llei, a l'estil Jesse James, la qual cosa l'ha portat a la presó, i mentre esgota els dies de presó provisional preventiva -la gran afició jurídica del nostre país-, ha posat en marxa una maquinària incendiària d'airejar escàndols polítics que cada setmana fa trontollar el futur professional de les seves víctimes propiciatòries.
El zenit va sobrevenir amb la conversa de femer entre Villarejo, María Dolores de Cospedal i el marit d'aquesta, que ens situava en un escenari més proper al valleinclanesc Torrente de Santiago Segura que a una trama de fins investigadors o espies en línia amb els clàssics noires americans. Villarejo és digne successor del sainet que van començar a protagonitzar personatges com Luis Roldán o l'inefable Francisco Paesa amb el capità Tan, ministres com el llest de José Luis Benlloch o jutges amb ànsies togades com Baltasar Garzón o Gómez de Liaño.
Amb prou feines -i per falta de mitjans, es veu- la judicatura se sobreposava a la plaga de superjutges estrella, però no, quedaven episodis sucosos per arribar, com algunes d'aquestes sentències insòlites en casos de violència de gènere que no han tingut en compte la nova sensibilitat social. No obstant això, encara es van superar a si mateixos amb el recent numeret dels impostos de les hipoteques i, més si és possible encara, amb els embolics per a la renovació del Consell del Poder Judicial que han deixat al descobert la independència de la justícia nacional, donant de pas fàcil carnassa als independentistes catalans que segueixen a l'espera de judici mentre es guanyen el favor dels juristes europeus.
No tinguin cap dubte que al nostre país hi ha jutges extraordinaris, gent equilibrada i sàvia que sap dirimir amb els ulls tancats el fidel de la balança, però la seva reputació, a dia d'avui, està per terra. A ells els competeix ara recuperar el valor social de la seva professió, tan necessària per a la higiene democràtica. No és fàcil, ja que les lleis i les tradicions confereixen als jutges un estatus superior al de la resta dels mortals. L'exercici del justícia es confon moltes vegades amb un ordeno i mano que formalitza unes relacions excessivament jeràrquiques, un púlpit al qual tots deuen obediència i submissió. I no és fàcil suportar aquesta càrrega.
En l'estupenda sèrie d'advocats The Good Wife, s'encadenen els judicis en el comtat de Cook -al qual pertany Chicago-, i els guionistes recreen una successió de jutges -i jutgesses- d'allò més estrambòtica i lunar. No és una raresa, quan se'ls porta la contrària t'amenacen amb el desacatament i a callar. Aquesta realitat té poc a veure amb l'imaginat pel baró de Montesquieu, l'il·lustrat francès al qual devem la teoria de la separació de poders. Aquest ideòleg de la democràcia perfecta imaginava els jutges com a mers administradors de lleis exemplars i infal·libles. En el seu temps no existia l'ambigüitat ni la realitat líquida ni, per descomptat, la psicoanàlisi.
El món de Montesquieu era veritablement maniqueu, així que no és d'estranyar que l'autor francès fos també responsable de la mala imatge d'Espanya, ja que els seus comentaris sobre el nostre país situaven la cultura ibèrica en un món orientalitzant, poc europeu, on la ganduleria i les passions desenfrenades no eren compatibles amb la modernitat. Així que al mateix pensador devem dos imaginaris constants dels últims temps, la construcció del mite de la justícia i la mala fama espanyola de les seves llegendes més racials i romàntiques. No és estrany que portem dos segles amb mal de pàtria.
