Si d'una cosa entén l' Eduard Pujol és d'engrunes. Té tot l'aspecte de no deixar-ne ni una a taula, d'abalançar-se sobre qualsevol resta de menjar que hagi caigut a les estovalles, per diminuta que sigui. «Engrunes, engrunes», es repeteix a si mateix alhora que les devora, quan la resta de comensals ja fa estona que han marxat. Aquesta barba mal cuidada, de les que la meva àvia en deia que «fa brut», és refugi d'engrunes de tota mena: de pa, de croquetes, de croissants, de milfulles i de les restes dels torrons de l'any passat que encara guarda al rebost, que a aquesta casa s'aprofita tot. Si hem de fer cas del seu volum, d'home que està en política per engreixar tant la cartera com l'abdomen, també hi deu ocultar restes de paella, de galtes de porc, de bacallà a la biscaïna i d'uns calamars a la romana que ha anat a devorar al lavabo del Parlament entre intervenció i intervenció, no per vergonya sinó per no haver-los de compartir. Una barba així és com un tupper amb pèls, tot hi té cabuda. Hi cap fins i tot un petit forat just al centre, forat que la resta d'humans utilitza per parlar i ell per evacuar.
Per a l'Eduard Pujol, les reclamacions de metges, professors universitaris i estudiants són només engrunes. No estic segur que això sigui treure importància a aquestes reclamacions, perquè el bo de l'Eduard té aspecte de ser capaç de matar, per una engruna que hagi quedat oblidada a taula. Si no matar, clavar la mà a la taula amb una forquilla a l'imprudent que sembli tenir intenció d'abalançar-se sobre aquell minúscul tros de panet que ell, després de l'escudella i carn d'olla, la cuixa de bou i el pastís de formatge regat amb xocolata calenta i melmelada de maduixa, estava a punt de recollir amb la llengua. Amb les engrunes no s'hi juga. I tanmateix, ens recorda mentre mastega, no hem de perdre de vista «l'essencial» del problema, que no és altre que la independència.
Feia temps que no se'ns repetia que la independència ho solucionaria tot, crec que la darrera vegada encara no hi havia consellers a presó ni un expresident pròfug, potser fins i tot Convergència es deia Convergència i encara es quedava el 3% de tot, el que és segur és que l'Eduard Pujol -i tots els que com ell han trobat un modus vivendi- era més pobre. En aquells temps, quan el procés encara no havia mostrat ser una gran estafa, se'ns deia cada dia que la independència tot ho podria, fins i tot se'n van realitzar cartells que començaven amb «Vull un país on...». Inclús n'hi havia un amb «...es mengi gelat cada dia», sens dubte homenatge a l'Eduard, potser el va idear ell mateix, és home de fermes i golafres conviccions.
Fa bé l'Eduard de recordar-nos que amb la independència no hi haurà llistes d'espera, els professors i els bombers cobraran sous milionaris i les taxes universitàries seran les més barates del món, això si no és que els alumnes cobren per estudiar. S'ha d'anar repetint, no sigui que ho oblidi la gent que no pot pagar el lloguer, que no pot estudiar, que no sap quin dia l'operaran de cataractes, que no rep els ajuts a què té dret, que ha perdut la feina, que està farta de polítics ineptes o que es conformaria amb les engrunes d'un sol àpat de l'Eduard per dinar tota la setmana. Ara que saben que el mateix fulano que assegurava que el seguia un senyor amb patinet ho fia tot a la independència segur que estan més tranquils. Nyam.
