El programa Islàndia, conduït per Albert Om a RAC1, és en certa mesura per a mi com El Corte Inglés. Sí. Quan vaig a El Corte Inglés, ho evito sempre que puc, tot i que el tinc al costat de casa, tinc sempre la mateixa sensació: quantes coses hi ha que jo no tinc i que són im-pres-cin-di-bles. No sé encara com he pogut viure tants anys sense tantes coses que em manquen i viure amb certa decència. Aquesta és la raó que tanta gent s'hi deixi la mensualitat. La veritat és que quan soc fora, al cap de deu minuts, ja no trobo a faltar res. Amb Islàndia tinc la mateixa sensació. No trobo a faltar res de la ràdio, però cap a les set del vespre, si per una raó o una altra poso la ràdio, ja l'he espifiat, quedo enganxat: em sembla indispensable escoltar Islàndia per poder anar pel món. Tot és sensacional. En realitat, és clar, no és així, són petites històries, res de molt rellevant. Un d'aquests dies parlaven dels dibuixos on has de trobar les vuit diferències. Jo mai, mai, he mirat el collons de dibuix. De fet he demanat a un amic que em faci una foto del dibuix del diari i me l'enviï, perquè no sigui cas que s'ho hagi inventat, com La guerra de los mundos de Herbert George Wells i adaptada al cinema pel mític Orson Welles. Efectivament, el dibuix de les vuit diferències hi és. Si no m'interessa, per què ho escolto?
Així doncs, Islàndia és com El Corte Inglès: si poses la ràdio deu segons ja sembla imprescindible per anar pel món i per la vida veure com acaba una història que, ben mirat, ni comença ni acaba. De fet, sembla tot molt improvisat, com tot el que fa l'Albert Om. Si per un cas està més a prop t'adones de la quantitat de feina que porta semblar que tinguis la gràcia afegida de semblar natural.
Quan va començar el programa jo no li donava dos dies de vida: ni esports, ni política, ni ximpleries. On volia anar? Com sempre -no endevino mai res- m'equivoco, ha triomfat àmpliament. Crec que la gràcia és que innova cada dia, no copia res i explora mons que resten inexplorats, però que estan al costat nostre: una dona anònima que puja a un autobús o un paio que ha pujat a un tren de rodalies abordats sàviament per la Maria Xinxó. Els mitjans de comunicació s'han tornat molt previsibles, tots es copien a tots i molt d'ells fan una cosa pitjor: t'expliquen tuits per la ràdio o els posen als diaris. Si volgués llegir tuits de merda, miraria el mòbil! Vist el que ha passat a Catalunya als darrers temps, evidentment necessitem no parlar d'esports, ni de política, ni de ximpleries. Doncs què vols sentir a la ràdio si no hi ha res més?, deus pensar. Doncs el que el surt del cap de forma inesgotable a l'Albert Om i el seu equip. Ja deia jo que li faltava un pispet! El programa Islàndia em genera un problema psicològic: de set a vuit del vespre, si començo a escoltar el programa, quedo argollat, és com l'heroïna. Quina ràbia.
