Atur Mas va iniciar les retallades el 2011 i va aixecar les protestes dels treballadors públics. Lluny de suavitzar la situació, l'aleshores president va continuar aplicant les tisores, fet que va provocar un enduriment de les protestes socials. Les manifestacions, concentracions i encerclades d'edificis eren constants aquella època i Girona -especialment l'edifici de la Generalitat- n'era un dels escenaris habituals. En aquell moment Mas va ser hàbil -una de les poques vegades que ho ha estat de debò- i va crear una il·lusió per la qual lluitar. Va pensar que aquesta havia de ser més forta que qualsevol reivindicació i havia d'explicar per què s'havia vist obligat a retallar. Si a més el nou projecte es convertia en la solució a tot, si allò ens portava a una millor qualitat de vida, amb més serveis, més pensions, salaris mínims més alts, arribaria a la quadratura del cercle. I li va funcionar. Les manifestacions contra les tisorades es van acabar i ens vam acostumar a viure sense elles. Ara la lluita torna a ser social i polítics com el portaveu adjunt de JxCat, Eduard Pujol, no ho entenen quan haurien de ser ells els primers a ser comprensius i trobar unes solucions que no saben ni per on començar a buscar-les. L'invent de Mas se n'ha anat en orris perquè va prometre anar de pressa sense una base sòlida.
