Ens hem atipat de dir que la sanitat catalana és de primera classe, perquè una colla d'indicadors d'excel·lència així ho palesen. Posar-se molt greument malalt a Catalunya té força més garanties de bona atenció que en molts altres països. Però la contrapartida d'aquesta excel·lència en els reptes més compromesos fa temps que es troba en l'asfíxia de l'atenció primària i en l'eternització de les llistes d'espera per a intervencions que són importants però no són urgents. Les conseqüències les paguen els pacients en primer lloc, i els que poden permetre-s'ho ho resolen acudint al sector privat per mitjà de les mútues o les assegurances, les quals, al seu torn, es veuen descarregades de l'assistència més costosa justament per la bona feina de la pública que dèiem abans. Però no tothom va de mútua, i encara menys si hi ha medicaments per entremig, de manera que entre una cosa i una altra les consultes s'omplen cada dia, i aquí entra l'altra víctima del problema: el metge, que no pot dedicar a cada pacient el temps i la concentració que l'un voldria i l'altre espera. I darrere del metge, la sensació d'ofec s'estén a la resta del personal sanitari.
La demanda sanitària és infinita. Sempre hi ha un medicament nou, una tècnica nova, una nova manera de fer les coses, generalment més cara. Sempre aspirem a trobar-nos millor, que ens guareixin més malalties, que ens arrangin més deficiències de la carn mortal, que ens corregeixin amb més eficàcia els estralls del pas dels temps. A més a més, l'esperança de vida no fa altra cosa que créixer, i aquests anys de pròrroga es caracteritzen per una freqüentació més intensa del consultori mèdic. Només cal fer una ullada a les sales d'espera dels ambulatoris, i intentar un càlcul mental de la mitjana d'edats. Si cada cop donem més anys a la vida i volem donar més vida a aquests anys d'escreix, els metges tenen feina assegurada. Però no la podran fer si, en lloc de dotar-los de més recursos, se'ls hi retallen, i això és el que ha passat els dar-rers anys. Els metges de base, esdevinguts simples assalariats després d'uns estudis molt exigents, han decidit que ja n'hi ha prou, d'aquest color, i que si l'economia va tan bé, s'ha de notar en la seva qualitat de feina i de vida.
Han aguantat perquè hi havia crisi i perquè hi havia Procés, però ara que tot apunta a una pròrroga de l'autonomia (anant bé) diuen al Govern: espavila't a trobar diners, que per això et paguem.
