En una sèrie de moviments ràpids, el llarg divorci entre la Unió Europea i Gran Bretanya sembla arribar a la seva fi -o, almenys, en el seu curs-, si el vot del Parlament britànic no desmenteix Theresa May. Es parla molt de les conseqüències negatives de la desconnexió per a Londres, obviant que també nosaltres necessitem anar aclarint algunes de les incògnites que alenteixen el creixement europeu. Lògicament, el Brexit no era un assumpte menor. Les seves derivacions dibuixen els contorns del futur, davant eventuals sismes polítics: obrirà la porta el Regne Unit a una dispersió general? El seguiran Itàlia, Hongria, Polònia, Grècia...? De fet, la segona incògnita es llegeix en clau romana, amb la Lega i el Moviment 5 estrelles tensant fins al límit el seu desafiament al poder comunitari. Els emparen la força dels vots i la retòrica antieuropea cada vegada més encesa dels socis de la Unió. Els empara l'exemple anglès, el malestar social -Itàlia, no ho oblidem, és un país en crisi des de fa vint anys- i, sobretot, la seva força demogràfica i industrial. Amb un deute públic situat per sobre del 130% del PIB, unes institucions poc funcionals i l'abisme que separa el nord del sud, el clima italià presagia els problemes del sud europeu, al pròleg assistim fa uns anys a Grècia: escassa competitivitat, pressió migratòria, rigideses estructurals, deteriorament de la classe política, pressupostos sense domesticar, envelliment poblacional... Mentre que el nord estén el seu horitzó d'oportunitats i aconsegueix modernitzar-se -gràcies a una conjuntura favorable- la seva estructura del benestar, el sud s'enfronta a reptes enormes, encotillat per la disciplina de l'euro. La incògnita italiana prefigura la tempesta que aguaita al continent si no es pren seriosament el repte del populisme.
Els dos caps de la Unió - Angela Merkel i Emmanuel Macron- pretenen també accelerar els canvis, encara que sigui per motius diferents. La cancellera alemanya perquè sap que, en aquests anys -ha anunciat ja la seva marxa-, es juga el seu llegat per a la posteritat. Macron, perquè la revolució liberal que preconitza a França requereix el suport europeu per aconseguir dominar les resistències internes, de les quals vam tenir un bon exemple el cap de setmana. Aprofundir, per exemple, en la viabilitat d'un exèrcit europeu, la qual cosa implicaria la defensa efectiva de les fronteres i una indústria capaç de fer front a les exigències de la defensa comuna. No és menor la urgència d'un programa efectiu sobre els corrents migratoris que doni resposta als fluxos incontrolats. Com tampoc és menor la necessitat d'aprofundir en les polítiques econòmiques comunes -la qual cosa segurament exigiria major generositat per part d'Alemanya i els seus socis del nord-, a canvi de sanejar els comptes nacionals. Berlín i París saben que, sense un salt endavant, els corrents antiliberals que afecten el moment actual corren el risc d'estendre's com la pólvora. I Espanya no és una excepció, com hem pogut comprovar aquests darrers anys. Les eleccions andaluses definiran quin és el punt de partida ara mateix.
Moure's ràpid suposa tenir un pla intel·ligent, ben traçat i possible. Compten amb això, les nostres elits? Moure's ràpid exigeix també comptar amb un discurs capaç de fer front a l'autoritarisme propi dels populistes. Moure's ràpid, en definitiva, consisteix a atendre les conseqüències perverses de la fractura social abans que es facin insalvables. La supervivència d'Europa depèn de l'horitzó d'esperances que siguem capaços de crear. L'home, les societats, no ho oblidem, s'alimenten de l'esperança, en viuen.
