El proppassat 21 de novembre va fer 18 anys de l'assassinat d' Ernest Lluch. Barcelona li va dedicar una manifestació multitudinària en la que Gemma Nierga va acabar amb la frase: « Ustedes que pueden, negocien». El seu llegat és avui més present que mai perquè en el moment actual els partits polítics semblen haver perdut l'hàbit de negociar, una cosa que tal com està la situació política actual (per governar i solucionar problemes) és més necessària que mai. Vaig coincidir amb ell en molts moments polítics i recordo les nostres coincidències, sense parlar, ens trobàvem al mateix costat. I per recordar l'Ernest faré uns comentaris sobre el moment polític sobretot a Catalunya, perquè estic segur que preferiria que parlés de futur que no que li fes un panegíric.

En Lluch hauria estat molt dur amb la dreta perquè tant el PP com Ciutadans no defensen idees, són els del no sense raonament i sense propostes positives. Com es pot negociar un pacte per intentar recompondre la justícia a Espanya sense un sentit de lleialtat constitucional? Parlen de defensar la constitució però quan tenen ocasió de demostrar-ho fan tot el que poden perquè no funcioni. I amb Catalunya, com pensen resoldre el problema si no proposen res, si l'únic que diuen és que s'ha d'aplicar mà dura? En Lluch hauria estat amb Iceta i la seva terna «diàleg, negociació i pacte». I hi hauria coincidit també en la moderació del líder socialista defensant idees però mai insultant o fent teatre del barat tan corrent avui als parlaments.

A Catalunya tenim la mania de buscar culpables de fora, de no fer autocrítica. Per exemple només es diu amb la boca petita (es vol amagar) que en Cambó va passar-se al bàndol franquista com ho van fer bona part de la burgesia catalana inclosos molts dels que ara es declaren independentistes o no es vol recordar que si Catalunya no té un «cupo» com el basc, no és culpa de la transició sinó de la decisió dels partits catalans per no acceptar-lo quan el govern de Suárez els el va oferir. Per això fa temps que escric més aviat fent autocrítica (intento que constructiva) del que es fa a Catalunya perquè parlar malament d'Espanya està molt gastat.

En Lluch crec que hauria combatut molts dels mites dels independentistes. Per exemple, que el federalisme no existeix a partir de l'Ebre. Si es refereixen als líders polítics de la dreta, estaríem d'acord, però si parlem dels espanyols en general, no és el que diuen les enquestes i el govern Sánchez segurament que és el més federalista que hi ha hagut des de la transició. I em pregunto, els dirigents nacionalistes han intentat practicar (ja no dic defensar) el federalisme? Analitzem la gestió d'en Pujol perquè va governar 23 anys i ha marcat ideològicament l'independentisme actual. En Pujol no sols rebutjava el federalisme sinó que en la seva actuació va marcar un estil de fer política radicalment oposat a la cultura federal. En àmbit europeu va treballar en l'Europa de les regions (cosa que qualsevol federalista subscriuria) però el seu concepte patrimonial de Catalunya no li va permetre col·laborar amb Maragall i així es van perdre moltes oportunitats. En àmbit espanyol es diu que va ajudar a la governabilitat però ho va fer des d'una manera de fer contrària a la cultura federal. Poso com a exemple quan pactava acords, els firmava a Madrid i en baixar de l'avió (ell o els seus col·laboradors) deien sense posar-se vermells que no estaven d'acord amb allò firmat. Com a partit (CiU) podien dir el que volguessin però com a govern havien de defensar l'acord o no haver-lo firmat (d'això va la lleialtat federal). I pel que fa als ajuntaments, sabien que existia una partida als pressupostos de la Generalitat sobre compensació territorial i que any rere any tenia pressupost zero? Es tractava de compensar situacions municipals de desigualtat quan aquestes no permetien donar els mateixos serveis, una cosa que casaria bé amb la cultura federal. Vaig ser tinent d'alcalde de Blanes i al costat teníem Lloret, que tenia aproximadament 2/3 d'habitants i 1,5 de pressupost. Però mai es va entrar en el tema que s'havien d'equilibrar els pressupostos dels ajuntaments per poder donar els mateixos serveis i la partida va continuar a zero. Aquests exemples (als 3 nivells) són mostres de deslleialtat institucional contrària al federalisme. El pujolisme i ara l'independentisme van ser i són un poder ideològicament i pragmàticament (en la forma d'exercir el poder) contrari al federalisme. Però, segons ells, si el federalisme no avança és pels espanyols.

Aquests dies en Joaquim Nadal, un polític sòlid bon coneixedor d'en Lluch (que va ser diputat per la demarcació de Girona quan en Nadal era alcalde), ha escrit un llibret molt interessant sobre la situació catalana, Catalunya, mirall trencat, i en ell, al final, fa unes propostes (diu que per desencallar) que, en línies generals, crec que en Lluch hauria subscrit. Bàsicament en Quim proposa passar pàgina, fer taula rasa i començar un nou període en que s'imposi la negociació sota l'imperi de la llei i la lleialtat institucional. El problema és com es comença si quan el govern de l'Estat insinua que pot arribar fins a l'indult segons siguin les sentències o proposa uns pressupostos socials que beneficien Catalunya i és atacat durament per la dreta els independentistes el deixen a la intempèrie i van dient que no van fer res mal fet i això de l'estat opressor? Per implementar les propostes d'en Nadal haurien de començar acceptant que allò de la tardor del 17 va ser un error i que es van conculcar les lleis. I això també seria una bona cosa per encarar de forma realista i efectiva la defensa dels líders empresonats.

Però per sobre del soroll ambiental crec que en Lluch estaria d'acord amb mi a demanar que mentrestant, mentre no es desencalla la situació, es governés Catalunya perquè hi ha molts problemes de tot tipus (revertir retallades de l'estat del benestar, infraestructures, resoldre problemes socials, etc.) que demanen solucions a crits (recordin les manifestacions d'aquesta setmana) i la Generalitat té molts instruments que no usa (perquè no governa) per encara-los.