02 de desembre de 2018
02.12.2018
Diari de Girona
LLETRES

L'entrevista

02.12.2018 | 06:00
L'entrevista

Només una estona de ràdio. Moment agraït d'escoltar. Sentir parlar al poeta i arquitecte Joan Margarit (Lleida,1938) entrevistat per Xavi Mundó a RAC1, t'acosta, encara que sigui durant poc temps a una generació gairebé perduda, a entendre que hi ha de bo amb la poesia. La que ell defensa i que ha treballat durant la seva vida. Una arma de coneixement. Margarit és de parla senzilla i quan l'escoltes –reflexions entenedores–, t'adones que és un espècimen en extinció. Una d'aquelles persones que, amb dolor, van viure la postguerra i a qui, la vida, li va presentar una altra guerra: la d'acceptar el dolor de la vida. Home reflexiu interpreta la vida viscuda, la personal i la col·lectiva, gràcies a la bestiesa de la raó. La raó no implica tenir raó, sinó disposar d'elements per analitzar, des d'un punt humanista, la realitat. La realitat no és un seguit de fets consumats, sinó la capacitat d'entendre la guerra clàssica i, també, les animalades que comporta la guerra del dia a dia. És un filòsof, perquè, posa al damunt de tot la persona. Explica, amb naturalitat, que, visquem en l'època que visquem, cadascú ha de construir la seva manera d'anar pel món. La poesia remet a burxar dintre seu per explicar allò que passa als altres. No presenta la poesia com una balsa de salvació per a ningú. El goig dels mestres. No s'hi considera. Aquella cosa estranya que, sense saber perquè, t'atrapa d'un poeta. La poesia no segueix paràmetres científics, és un territori que explica l'ànima blanca o negra del lector. Sigui com sigui dona gust escoltar Margarit perquè i encara que sembli estrany, concorda el pensament amb la seva obra. El llibre: Per tenir casa cal guanyar la guerra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit