Sobre els edificis gravita el temps», apunta el prestigiós arquitecte Rafael Moneo en un dels seus llibres, en què afegeix: «La vida dels edificis està suportada per la seva arquitectura, per la permanència dels seus trets més característics, que, malgrat la paradoxa, ens permeten apreciar els canvis».

L'any 2014, el pas del temps i els canvis havien provocat que l'arquitectura dels edificis i espais públics del barri de Sant Miquel, a la capital de la Garrotxa, es trobés en un estat deficitari, que dificultava les condicions de vida dignes per als seus ocupants, el desenvolupament econòmic de l'entorn i el dret a la ciutat.

Conscient d'aquesta situació, l'Ajuntament d'Olot va engegar un programa de renovació urbana, «+B, Sumem des dels barris». Del resultat d'aquest procés participatiu es van definir dues estratègies que contemplaven, d'una banda, fer un barri més amable i habitable, amb la millora de la mobilitat o de les zones verdes per exemple i, de l'altra, fer un barri més actiu i atractiu, incidint en la dinamització de l'activitat comercial o potenciant l'activitat creativa i innovadora.

L'èxit de la iniciativa va ser compartit per tots els agents involucrats, com veïns, entitats o comerciants, que havien fet sentir les seves reclamacions, alhora que s'implicaven en un projecte de ciutat transversal i integral. Enguany, el consistori olotí ha posat el focus en un altre barri, a través del Pla Integral d'Accions Millora del Nucli Antic d'Olot (PIAM). Precisament, en el marc d'aquesta iniciativa, divendres es va celebrar Repensem el nucli antic des de les oportunitats, una jornada per detectar les oportunitats existents i desenvolupar propostes d'acció.

El cas d'Olot exemplifica l'harmonia entre l'arquitectura i els espais construïts amb el ritme vital de la societat. Aquest pont entre les oportunitats que les ciutats generen i les necessitats socials només pot materialitzar-se amb estratègies que, com la renovació urbana, busquin «rescatar el ciutadà com a element principal, protagonista de la ciutat que ell mateix ha construït», tal com anticipà Henri Lefebvre, el 1958.

Si volem transformar la realitat social, com està fent Olot, hem d'impulsar a Catalunya instruments urbanístics que, actuant sobre l'entorn físic, millorin les condicions de vida dels habitants, redueixin les desigualtats socials o implementin noves tecnologies.

Els reptes globals i locals, presents i futurs, ens conviden a promoure la posada en marxa d'un Pacte Nacional per a la Renovació Urbana que, amb la transversalitat pròpia del sector, neixi per dignificar la vida dels nostres espais públics i privats, així com la de les persones que els ocupen.

L'arquitectura mai podrà evitar que el temps deixi de gravitar sobre les nostres construccions, però pot col·laborar en la definició i execució d'una estratègia urbana que deixi barris i ciutats més empàtiques, modernes i sostenibles, que resisteixin l'impacte del temps i multipliquin la qualitat de vida de les persones. Fem-ho possible.