El transport públic per norma és deficient, en totes les escales: urbana, interurbana, comarcal, nacional. De trens i tramvies, de metros i autobusos sempre en falten. El compliment dels horaris es diu de tu amb la utopia. Els preus insulten la butxaca. I la qualitat dels vehicles frega la indigència. Aquesta és la sensació general progressiva, malgrat que també sigui una exageració -segons els casos.

Si es vol que ens movem amb transport públic, el servei ha de millorar força. Enllà de la sensibilitat ecològica, per exemple, la gent ha de poder arribar a l'hora. Amb comoditat, amb tarifes raonables. I com que som lluny d'aquest possible, de moment el personal opta pel vehicle privat. Les entrades i sortides de la ciutat es col·lapsen matí i tarda. La ruralia es fuma cada cap de setmana. I, ciutat endins, els vehicles petits i elèctrics han proliferat més que no pas el senglar a les Gavarres. Patinets, bicicletes i altres ginys tallen l'aire contaminat. Van a unes velocitats inoïdes. Per la vorera, per la calçada, només els falta travessar parets. Són vehicles econòmics, fàcils de guardar i de mantenir i, el més important, acompleixen perfectament la vella sensació d'aparcar el cavall davant d'on vas.

A mi m'agrada conduir. Sobretot si la carretera és secundària i no hi ha aglomeracions. Per ciutat no m'agrada gens. De vegades n'he parlat amb altres contribuents. Fem part d'un grup que ens plau la conducció calmosa. De camí cap a la feina, a comprar, ens relaxem al volant. Somiegem, pensem en les nostres coses, de vegades el cos va per una banda (condueix) i el cap va per l'altra. Això no vol pas dir que ens abstraiem del control. Vol dir que, anar amb cotxe, per definició no sempre és un mal menor: té un punt de terapèutica rutina.

Ciutat endins, però, les coses no pinten bé. Ara hem sabut d'aquella dona gran amb caminador, envestida per dos inframentals amb patinet, el conductor del qual consultava un mapa al telèfon mòbil mentre anava com un llamp. Va passar a l'agost a Esplugues de Llobregat. La dona es va morir. I els mitjans han estat unànimes en el titular: es tracta de la «primera mort d'un vianant per atropellament de patinet a Espanya».

Urgeix la regulació de tot aquest eixam tecnològic. A poc a poc les administracions busquen la manera de fer conviure persones i andròmines. Fa temps que s'hi encaparren. Però el sensacionalisme s'ha desfermat. El primer cas greu (del que sigui) desperta indignacions que fins aleshores estaven en letargia. La mort de la senyora ha posat els patinets (que són ecològics i barats) al punt de mira, i en canvi no ha reforçat la idea que els cotxes han de desaparèixer del centre de les ciutats, amb l'espai que deixarien, lliure la calçada, precisament, per a patinets i bicicletes. No vull ni pensar què passarà quan hi hagi la primera mort per caiguda de dron al cap -a Espanya, és clar.