Pel que fa a assumptes ètics no és habitual trobar dins de la comunitat científica una resposta unànime. Així ha succeït amb el recent anunci del naixement de dues bessones xineses modificades genèticament. La condemna ha estat general i més categòrica. Fins i tot, el professor Julian Savulescu, prestigiós especialista en ètica mèdica de la Universitat d'Oxford, proper a l'ideari transhumanista i defensor de la investigació per a la introducció de millores en el codi genètic humà, ha titllat l'experiment de monstruós. I és que l'equip dirigit per He Jiankui, genetista xinès format als Estats Units, sembla haver-se saltat tots els protocols ètics internacionals i, el que és més important, deixat de banda el sentit comú.
No hi ha encara una publicació científica que descrigui amb rigor l'experiment, però la poca informació amb què comptem, sortida de la boca del mateix He Jiankui, és descoratjadora. Van emprar l'eina d'edició genètica CRISPR en diversos embrions fecundats in vitro amb l'objectiu de fer-los resistents al VIH. És a dir, nens sans han estat sotmesos a una tècnica encara en fase experimental que està associada a mig-llarg termini a mutacions cancerígenes i a malalties autoimmunes. El fet és tan greu que La Comissió Nacional de Sanitat de la Xina, que no destaca precisament pel seu zel en la defensa dels drets humans, ha ordenat la immediata investigació del cas.
La notícia desperta diversos interrogants. Com han aconseguit esquivar els controls ètics? La universitat xinesa a la qual estava adscrit He Jiankui assegura que el genetista es trobava en excedència des de fa mesos i que desconeixia el projecte. Probablement es va desenvolupar a la seu d'alguna de les dues empreses d'edició genètica que posseeix. Tot apunta a l'existència de conflictes d'interessos econòmics que fan que l'experiment sigui més aberrant encara. Darrere del que els passi a Lulu i Nana (noms ficticis amb els quals el Dr. He es refereix a les bessones xineses) hi hauria el més banal dels desitjos, el desig de lucre. O potser no tan banal, donada la quantitat de diners que troballes d'aquesta índole -els veritablement reeixits, sense efectes secundaris- mourien.
La resposta al primer interrogant condueix a un altre més fosc. Si això és així, com és possible que aquest tipus de tragèdies no es produeixin més sovint? Probable i lamentablement si ocorren però no són fets públics. Només són notícia els experiments reeixits, encara que l'èxit consisteixi a portar el fetus genèticament manipulat a terme, sense importar el que passi després. Sabem que l'equip de He Jiankui va manipular els embrions de set parelles i que només Lulu i Nana van sobreviure. Probablement no tornem a sentir parlar de cap de les dues nenes, és clar, per preservar el seu dret a la intimitat, o almenys això ens diran.
Greroy Stock, exdirector de l'Escola de Medicina de la Universitat de Califòrnia, Los Angeles, va escriure fa ja alguns anys: «La ciència és imparable i segura. Està en mans de científics responsables». Això és cada vegada menys cert, potser mai ho va ser. Però el que és innegable és que el nombre de normatives i controls per prevenir i frenar l'activitat científica il·lícita creix i creix.
Alguns creuran que és signe d'una major sensibilitat i respecte pel subjecte d'investigació. Al meu entendre, i de la de molts dels que desconfien en la fe cega en la ciència que comparteixen molts transhumanistes, és un fenomen que obeeix a l'augment en el nombre i qualitat dels abusos comesos en nom del progrés.
En unes declaracions a Associated Press, He Jiankui es defensa: després de l'èxit «és la societat la que haurà de decidir què fer a continuació». No entén que el científic no pot delegar la seva consciència en altres, externalitzar-la, desentendre's dels fruits del seu treball i del context històric que habita i conforma. Quan això succeeix és difícil resistir la crida dels diners i temptador saltar de país en país per fer el que un vol fer on és legal fer-ho.
No importa quant endurim la legislació; mentre la consciència del científic no recuperi protagonisme serà com posar dics al mar. Un altre botó de mostra. En les mateixes declaracions a AP, He Jiankui afirma que si alguna cosa sortís malament «sentiria el mateix dolor que ells i serà la meva pròpia responsabilitat». I el crec. Del que sospito és de la seva capacitat per empatitzar. Algú capaç de posar-se, veritablement, al lloc de la Lulu i Nana no hagués acceptat mai participar en un experiment que probablement, tant de bo m'equivoqui, arruïnarà el seu futur. Per ser un bon científic cal tenir un bon cervell i un cor sa.
