Quan Rosa Parks fa 63 anys es negava a aixecar-se del seu seient de blancs malgrat ser descendents d'esclaus africans, no estava defensant que els negres eren superiors als blancs. Ni estava dient que tots els blancs eren dolents pel fet de ser blancs. Parks, com Martin Luther King Jr. i desenes de millers no eren patriotes de la negritud. El Moviment pels drets civils defensava com a universals els drets de l'home. I el mateix per al feminisme dels anys 60 i 70 o l'Orgull Gai. La gent de color, les dones i les minories sexuals no podien ser discriminades ni tractades com a ciutadans de segona classe. I han tingut èxit perquè apel·laven a l'esperit universal dels drets de l'individu.

D'aquelles lluites a les actuals, que algú vol fer passar per lluites igualitàries, n'hi ha un bon tros. És hora de dir les coses pel seu nom. Defensar que una majoria privilegiada perjudiqui la resta no és un dret universal. Bé sigui uns privilegiats catalans que ignoren altres catalans que no creuen en la independència, bé sigui un govern espanyol momentani que anor­rea tot allò que no faci petons a la seva bandera. Quan la societat empatitza, entén que hi ha una humanitat compartida que permet generalitzar els drets de tots, sigui quina sigui la seva identitat. Al revés no és el mateix: defensar una identitat no es tradueix en defensar els valors universals dels drets humans. Ser patriota mai ha estat igualitari. Ara, tampoc.