04 de desembre de 2018
04.12.2018

Història de les revoltes catalanes

04.12.2018 | 00:50

Fa uns dies, en una de les nostres setmanals visites a la biblioteca Carles Rahola, ens vàrem trobar a l'entrada en Rodrigo Calvelo (Rodri), un amic amb el qual tot sovint ens intercanviem llibres, lectures, articles... Aprofitant l'avinentesa, el convidem que ens acompanyi. Estem cercant la darrera biografia del general Prim, un personatge que a ell l'apassiona.

Agafem l'ascensor i ens elevem a les altures. Pel camí, en Rodri s'atura amb un conegut, que, curiosament, li confessa que està entusiasmat amb la lectura del llibre sobre el militar fill de Reus que nosaltres anàvem a buscar. Al cap d'una estona, en Rodri ve cap a nosaltres acompanyat del seu amic que resulta ser l'historiador Joan Carles Gelabertó. En sentir el cognom li dic: Gelabertó?, no seràs fill d'un professor de matemàtiques de Llagostera que era ínim amic del doctor Peius Pasqual? Em contesta que sí, que és el fill del professor que vaig conèixer i parlar moltes vegades, en les tertútiles que el polifacètic doctor (metge, pintor, poeta i col·leccionista de llibres i d'obres d'art) organitzava a casa seva.

Per tal de no molestar la gent que està treballant, amb en Joan Carles Gelabertó, anem al bar a fer un cafè. El nostre interlocutor ens confessa que havia estat docent a la UdG i que és un historiador especialista en moviments socials i en l'anarquisme a Catalunya i que, sobre aquest tema, té diversos llibres publicats. En Joan Carles ens deixa el seu darrer llibre, publicat el 2015, Història de la revolta a Catalunya. Llegim el llibre amb fruïció, el trobem francament interessant i ens encanta especialment l'exhaustiva bibliografia de llibres que relaciona. Es nota que Joan Carles Gelabertó, a banda de la tasca docent, ha estat vinculat als moviments socials, al marxisme i a l'arnarquisme revolucionari. Ja des del preàmbul escriu coses tan clares com: «La història entesa com a narració veritable dels fets passats és una arma de la lluita de classes, bé a mans de la classe oprimida, bé a mans de la classe opressora. Així doncs, pel que concerneix a aquesta última, a Catalunya, l'establiment d'un relat mitificat que legitimi la creació d'un Estat és necessari.

Gelabertó, que prové de la tradició llibertària, està per principis contra tota forma d'estat que considera una eina fonamental d'opressió. Prossegueix Gelabertó: «Com a oposats a tota forma d'Estat i partidaris d'una Catalunya alliberada, no només de l'Estat espanyol sinó també del capitalisme i de qualsevol ens estatal, denunciem aquesta operació que, al llarg de totes les èpoques, assenyalant les formes de democràcia estamental i de resistència a l'explotació i a l'Estat que hi ha hagut en el transcurs de la història, sobretot les protatgonitzades per les formacions anomenades comunitats o universitats rurals, dels gremis, confraries i de les milícies de les ciutats».

És allò que l'historiador anglès Thompson en deia un projecte de societat basada en l'economia moral de la multitud. I seguint amb Gelabertó, en la seva revisió teoricocrítica de la Història de Catalunya, des de les revoltes de baix contra els senyors, clergat, terratinents, burgesos, capitalistes de cada època, direm que, els camperols, van perdent propietats, terres, béns, etc. passant de ser esclaus a servents, masovers, jornalers, obrers, proletaris, assalariats de les fàbriques de les grans ciutats, després d'haver estat expulsats del camp i del món rural i de les seves tradicions.

Si bé tots els capítols del llibre són de lectura obligada, per la riquesa, erudició i per l'esperit crític i innovació que suposen, destaquem el dedicat a la revolta remença i el seu tancament en fals. Per saber-ne més, l'autor ens recomana llegir el clàssic Història dels Remences de Jaume Vicens Vives i en especial les revisions historiogràfiques fetes per Núria Sales i per la recentment traspassada Eva Serra. També són interessants les aportacions de la gironina Rosa Congost i el seu mestre occità Pierre Vilar.

Per a tots aquests historiadors, la sentència i pacte de Guadalupe (21/04/1486) que posà fi a les guerres remences, lluny de suposar la consolidació de la propietat pagesa que havia de ser el triomf del Mas sobre el Castell, portà a la consolidació d'una minoria de propietaris rurals a la Catalunya Vella.

La conseqüència primera va ser l'evolució cap la formació d'una casta terratinent industrialista dedicada a l'explotació comercial del camp, com feren els nobles anglesos, de la revolució i de la república d' Oliver Cromwell, pactant amb els parlamentaris burgesos per tal de posar les bases del futur capitalisme imperialista britànic.

Recomanem també el capítol intitulat Crisi de l'antic règim espanyol i revolució burgesa. En aquest apartat, l'autor ens parla de les primeres reformes fetes per Godoy. Tot just el 1778 es va començar la primera desamortització dels béns monàstics, inspirada en el conegut Informe sobre la llei agrària que va impulsar el polític asturià Gaspar Melchor de Jovellanos que es motrava partidari d'un capitalisme agrari individualista.

Mentre, avança l'oposició al liberalisme econòmic i a la modernitat que suposava la revolució burgesa, fruit del pacte entre privilegiats, i es produiran revoltes antifiscals. En aquella època, apareixen també les juntes republicanes que acabaran desembocant en la formació de la I República Espanyola i les carlinades, on els camperols pobres i arruïnats són dirigits per part del clergat catòlic que no pot pair el fet que moltes de les seves propietats hagin estat liberalitzades i hagin estat venudes i comprades per nous propietaris burgesos que han abraçat el liberalisme econòmic.

I així transcorrerà gairebé tot el segle XIX, enmig de guerres civils de baixa intensitat que enfrontaran les classes dirigents amb els sectors que reclamen la restauració.

I acabarem amb un dels fragments més genials escrits pel nou amic Joan Carles Gelabertó, que ens recorda a l'oblidat filòsof castellà Agustín García Calvo, un dels intel·lectuals llibertaris que es varen donar a conèixer durant la transició i un dels que han estat més crítics i també més marginats pel règim del 78. Són famoses les seves crítiques en el seu inoblidable El Estado y el capital.

Diu Gelabertó: «La França postrepublicana i europeista mostra un estat francès eficient i expeditiu, enfront d'un estat espanyol que no controla el seu territori, un estat que necessitava de matances per a consolidar-se. Terror d'estat entre 1793 i 1794, amb el genocidi sobre la Vendée, terror blanc amb la colonització d'Algèria. Esclafament de les revoltes obreres com les de juny de 1848 i la Comuna de París el 1871, un terror que troba en la república la forma política més eficient per mostrar la submissió al capital».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook