El portaveu adjunt de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, afirmava fa pocs dies que «la solució per a la crisi sanitària és votar sobre el dret a l'autodeterminació» i que «discutir sobre les llistes d'espera no és essencial». Segons ell: «Ens estem barallant per les engrunes». «La nostra opció és fer república. No és un deliri». I es queda tan fresc, sense que li caigui la cara de vergonya. Està clar, la independència ho arreglarà tot.

Les manifestacions del Mossos d'Esquadra, metges d'atenció primària, professors, estudiants i Bombers eren engrunes, però el Govern quedava noquejat.

La setmana passada els carrers ja no eren dels independentistes reclamant la república, sinó de col·lectius del sector públic que lluitaven per recobrar els seus drets socials arrabassats per Artur Mas i no revertits del tot pels governs de Carles Puigdemont i Quim Torra. Ha estat una eclosió social per la ineptitud, la ineficàcia i la incompetència d'un govern d'il·luminats que viu en un món virtual.

Ara bé, no s'ha de caure en la desqualificació fàcil dels abanderats de deliris, dels agitadors de saló, dels autors de proclames buides, dels sectaris que menyspreen allò que ignoren, dels predicadors supremacistes i dels capdavanters fanàtics.

Per tant, la lluita contra les tesis del pròfug de Waterloo, amb el president Torra fent el paperina, s'ha de centrar en la crítica de l'idealisme polític independentista.

El punt de partida d'aquesta concepció és negar qualsevol fet que no s'adeqüi al «relat» de l'esdeveniment inevitable de la República Catalana. Les consignes són tan simples que provoquen vergonya aliena: «Ni de dretes ni d'esquerres, Catalunya» i «Primer, la independència, i després ja ho veurem».

De fet, es tracta d'aconseguir adhesions incondicionals a la causa independentista apel·lant a les emocions dels ciutadans. Per això es desentenen davant qualsevol raonament que posi en dubte la fe cega en una xauxa imaginària rica i plena.

Una de les maneres de desarmar aquest idealisme polític és el bany de realitat que han suposat les mobilitzacions socials. Han servit per posar al descobert mentides i enganys.

Tot i que els líders independentistes ho atribuiran a la insuficiència de diners per culpa de l'Estat espanyol, cada vegada hi ha més gent que es treu la bena dels ulls. És una tasca prioritària revertir les retallades en els serveis públics.

És a dir, si l'opció a les demandes socials és fer república, ja cal que els governants es cordin bé els pantalons.

Eduard Pujol ha emprat una expressió similar a la donada pels patrons als treballadors durant el Bienni Negre (1933-1936) de la II República: Teniu gana? Mengeu República!

És a dir, foteu-vos.