Dos bolets rars i extraordinaris

Després de llarg temps de sequera (l'any passat no se'n van collir i l'anterior, tampoc) els boscos ens han regalat florades i florades de bolets i no calia anar a les clapes o boleteres perquè se'n trobaven a sota el llit, com diuen els pagesos en els anys d'abundor. El sotabosc, segons alguns boletaires exagerats, s'havia encatifat d'escarlets, camagrocs, trompetes de la mort, fredolics, des de les carenes del Pirineu fins les pinedes joves arran de mar, que també s'han posat aquest any a fer rovellons, negrets, camagrocs, causant una gran sorpresa a dones grans que mai no ho havien vist. He trobat moltes persones que m'han assegurat que estaven farts de collir-ne tants, en especial carlets i rovellons, i que havien fet al rebost una gran reserva de bolets salats en pots de vidre que els duraria anys.

Ja al principi de l'estiu a la Cerdanya i valls pirinenques van aparèixer més ceps, apagallums, rossinyols i cama-secs que altres anys. La calor canicular pronosticava mal any per als bolets. Així són els bolets i d'aquí neix la frase «créixer com bolets»; surten de cop mostrant-se ufanosos i a punt de ser menjats.

El pebràs i el verderol són dos bolets rars i extraordinaris, envoltats de llegendes sorprenents. Bolets poc coneguts i per això infravalorats, tanmateix en molts països europeus on hi creixen abundosament, el pebràs, d'estiu a la tardor, i el verderol, en l'arribada dels freds autumnals, representen els millors fruits del bosc de la micologia.

Insisteixo en el tema dels bolets, que ja vaig tractar sota el títol «L'Ou de Reig» i ho faig de nou per parlar del pebràs o terrandòs i del verderol o groguenc, gastronòmicament ignorats per la majoria de boletaires, però d'altres, coneixedors del secret de la seva carn excel·lent i sabent que no ho han de propagar, el mengen amb fruïció, fins l'extrem que el pebràs en països euroasiàtics és considerat el millor de tots els bolets, representa el bolet nacional, com ho és el cep per als francesos.

Aprofito l'article per tractar de nou el món de la micologia tan apassionant. Des de jove em fascinà i cada dia més persones se senten seduïdes pels fongs, pels bolets, pels seus misteris i per l'element màgic que els apropa i associa a la bruixeria. Les llegendes atribuïdes indissociablement a algun bolet han despertat l'interès de molta gent, com la de l' Amanita phalloides, la farinera borda o farinot, la de la tòfona o la del verderol, que és una llegenda molt recent, de l'any 2006, que sobtadament convertí el verderol en un dels millors bolets de la noble gastronomia a un de tòxic i perillós, i tot per una manca de rigor informatiu i per un excés de titulars sensacionalistes en un període que la premsa anava dejuna de notícies sucoses i cridaneres.

Efectivament es va produir una indigesta de verderols entre onze golafres francesos que van haver de ser hospitalitzats, cada un d'ells durant tres dies seguits n'havia consumit mig quilo. Una insensatesa, només explicable per un apetit desordenat i capriciós. Una persona gran morí, la resta, al cap de set dies, desintoxicats del tot, tornaren a la feina sense ganes de repetir l'experiència golosa. Amb els bolets per comestibles que siguin s'ha d'anar amb compte, a casa per exemple no se'n menjaven per sopar perquè són indigestos i provoquen malsons. Aquesta precaució és present en moltes llars, fins i tot hi ha famílies que els bullen i per res del món en menjarien un de cru.

Arran d'aquesta intoxicació a Espanya i Itàlia es va prohibir la comercialització del verderol, però no a França, que el tenen, especialment la part atlàntica, com un dels millors. En castellà porta el nom de « Seta de los Caballeros», un calc literal del francès « Tricholome des chevaliers» perquè estava reservat a les classes altes i la plebs no en podia menjar o s'exposava a greus càstigs. És un bolet saborós i no provoca cap efecte gastrointestinal, però preval la llegenda que ha passat de ser un excel·lent comestible a fer-se diabòlicament letal.

També la micologia batega en el món de les addiccions a la droga, de les substàncies estupefaents psicotròpiques, que són totes aquelles que contenen propietats al·lucinògenes, característiques dels bolets del gènere psilocybe, fongs màgics, que foren coneguts i explotats en les cultures aborígens americanes. Moltes drogues com l'LSD ( Lucy in the Sky With Diamonds, de John Lennon, cantada per Paul McCarty) van ser consumides per la generació beat, els hippies i els yuppies.

No fa gaires dies vaig entrar en un bosquet molt ubèrrim amb bolets tardorals: escarlets, rossinyols, trompetes de la mort i camperols. Vaig arribar-hi tard i hi havien passat els boletaires, que només m'havien deixat verderols i els pebrassos perquè no els coneixen. En el meu poble hi havia hostals que agafaven a coves els pebrassos i els transformaven en rovellons en els estofats perquè és un bolet rabassut, de carn robusta, i el suc de la ceba fregida i de la vedella dissimula els colors.

El nom de «pebràs» deriva de pebre perquè és un bolet picant i depenent del lloc pica més o menys o és més saborós o menys. S'agafen els joves, com més tendre més fi; els vells són rebutjats perquè piquen massa i per la toxicitat. El pebràs s'ha de coure sempre. Que piqui per uns és un defecte, per altres una qualitat. Creix després de pluges abundoses en boscos de fulla plana.

Per fi s'ha produït un miracle a Catalunya: tots els boletaires estem molt contents.