05 de desembre de 2018
05.12.2018

Tornen els anys del No-Do

05.12.2018 | 00:07

Primer va ser la tomba de Franco i ara, Gibraltar. Ja només falta que es posi de moda una altra vegada el Seat 600 perquè Espanya torni als anys del NO-DO en blanc i negre que tantes nostàlgies suscitaran, sens dubte, en una població de seu envellida com la d'aquest país.

L'assumpte de Gibraltar, que és un penyal i alhora una llauna, ha ressuscitat per la via indirecta del Brexit. En abandonar la Unió Europea, els separatistes britànics van deixar penjats de la brotxa els irlandesos del nord (curiosament anomenats «unionistes»), els escocesos i, finalment, els gibraltarenys. Tots ells havien votat a favor de la permanència al club europeu; i ara han de carregar, com és lògic, amb la decisió majoritària dels seus connacionals.

Igual que l'Ulster, la colònia britànica passarà a convertir-se en frontera exterior de la UE, amb els inconvenients que això comporta per a totes les parts en conflicte. Una duana és sempre una nosa que obstaculitza la lliure circulació de persones i mercaderies, com per ventura comprovin a no gaire llarg termini els ciutadans del propi Regne Unit.

Tot això ha quedat resolt, segons sembla, amb l'acord sobre la tocata i fuga de la Gran Bretanya aprovat aquesta setmana per la Unió Europea. Pel que fa a l'anacrònica situació de Gibraltar, particularment, tothom va sortir guanyant, com sol passar en els partits de futbol i en les eleccions.

La premier britànica Theresa May proclama que Espanya no ha aconseguit res del que pretenia; alhora que el seu col·lega Pedro Sánchez sosté que l'última paraula sobre el Penyal la tindrà sempre el Govern espanyol, i no la UE. Semblen opinions una mica contradictòries, però el cas és que ningú queda insatisfet. Excepte, potser, els diputats britànics, que no estan molt per la labor de ratificar l'acord subscrit per la seva primera ministra.

El de Gibraltar no és tan sols un contenciós original. Són molts els països que compten amb la seva pròpia reivindicació territorial, de la qual els governs solen servir-se quan es troben en dificultats.

Probablement una majoria de britànics ignorava, per exemple, l'existència de les illes Malvines fins que un generalot de Buenos Aires va donar l'ordre alcohòlica d'envair-les. El seu propòsit, embolicat en la cel·lofana del patriotisme, era el de tapar els excessos de la Junta Militar que als anys setanta va jutjar Argentina.

Tampoc seran gaires els espanyols que estiguin al corrent de la reclamació que Portugal està fent –sense gaire èmfasi, és cert– de la ciutat d'Olivenza, o Olivença, des que fa un parell de segles la va perdre en la breu i gairebé incruenta Guerra de les Taronges.

Gibraltar és una mica més conegut que els anteriors exemples per antigues raons geoestratègiques vinculades al pas de l'Estret i, sobretot, al casament de John Lennon i Yoko Ono, que tant joc va donar en el seu moment a les revistes dels colorins. Però tampoc és un assumpte que tregui el son a la gent preocupada per arribar a final de mes.

Sorprenentment, és un fenomen una mica llunyà, com el Brexit, el que ha vingut a tornar als telediaris aquest històric litigi del Penyal. Si ho sumem al desenterrament de Franco, la Seat hauria d'anar pensant a treure al mercat una edició vintage del mític 600. La tornada del NO-DO ja sembla més difícil, encara que mai se sap.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook