Sembla que finalment ha esclatat la tardor calenta que ens prometien els independentistes però no la que ells havien imaginat. És la tardor del xoc entre viure als núvols i la dura realitat de retallades a l'estat del benestar, de les llistes d'espera i les cues a la sanitat, la falta de recursos a l'ensenyament i a les universitats, l'exagerat augment de matrícules, els sous de funcionaris i bombers, els serveis socials, centres d'acollida, dependència, etc. La reacció d'alguns dirigents independentistes ha estat per ser políticament correcta, patètica, o com jo prefereixo dir de fonamentalistes profètics com Eduard Pujol dient que «de vegades ens distraiem amb qüestions que no són essencials... ens estem barallant per les engrunes... no és un problema del govern». La reacció de la dreta (PP i Ciutadans) ha estat de desconcert. Els del PDeCAT semblen suportar les penoses declaracions de Pujol (amb el vicari i l'exiliat callats). ERC ha intentat reaccionar des del govern intentant resoldre els problemes, les esquerres (PSC i Comuns) han donat suport a les protestes i els cupaires, els CDRs i l'ANC, tan reivindicatius (i suposadament d'esquerres) estan callats, han passat del tema. La resposta de fons en nom dels fonamentalistes l'ha donat Sànchez i Turull (quan escric diuen que s'hi afegeixen Rull i Forn) des de la presó amb una vaga de fam per despistar i retornar el punt de mira a l'estat opressor. Cap resposta a les demandes, només, com sempre, l'enemic exterior. I de passada posen en dificultats el full de ruta d'ERC, que sembla optar per un camí més pragmàtic. El gen convergent que porta governant Catalunya des de 1980 (amb el parèntesis dels tripartits) amb les vagues de fam torna a demanar pas. Veurem com reacciona ERC, que sempre està a les portes del poder fins que els convergents troben el forat per tornar a robar-los la cartera.
El segon bany de realisme s'ha donat a les eleccions andaluses, que han obert la porta a un govern de la dreta a Andalusia (després de 36 anys de socialisme però que avui no comentaré) però que sobretot han obert la porta de la política a la ultra-dreta de Vox. Aquest tema fa i farà córrer molta tinta, qui és responsable d'aquesta entrada és un tema complicat. És cert que estem en un moment en què aquesta ideologia penetra a tot Europa (i al món sencer), també ho és que les campanyes de tots els partits a Andalusia o el tema català els han ajudat. I també ha estat important la poca confiança que la ciutadania te amb els polítics que ha portat a una abstenció rècord que ha afavorit, com sempre, la dreta. Ara les dretes tenen el poder a l'abast però també tenen un problema. Estan disposades a col·laborar obertament amb Vox? Per la campanya que tant Ciutadans com el PP han fet a Andalusia (més obertament el PP, més tímidament Ciutadans) sembla que no hi tenen cap pudor, sembla que el cinturó sanitari que els partits de dretes europeus han fet al voltant de la ultradreta no va amb els partits espanyols. El PP ha fet un discurs semblant al de Vox i Casado ha arribat a dir que compartien el mateix programa, que no hi havia diferència. Però què diu Ciutadans? Tots sabem que Ciutadans va néixer per dir no al catalanisme, per dir no a la immersió lingüística però en àmbit espanyol s'havia presentat com un partit liberal, fins i tot va ser capaç de pactar amb el PSOE a Andalusia o firmar un programa comú amb Pedro Sánchez no fa tant temps. Semblava que Ciutadans volia jugar el paper dels partits liberals a Europa que pacten amb la dreta o l'esquerra depenent de les circumstàncies però des de la moció de censura en què es varen deixar arrossegar pel no sembla que estan perduts i es deixen portar cap a un enfrontament amb el PP per ocupar l'espai de la dreta, dreta. El seu discurs a Andalusia ha estat catastrofista, col·locant la unitat d'Espanya en el centre per atacar els socialistes. Ara la realitat que han ajudat a construir els aboca a un dilema important. Realment estan disposats a una col·laboració franca amb Vox? A curt termini l'estratègia actual els ha donat redits electorals innegables tan a Catalunya com Andalusia però a la llarga a on es dirigeixen? Volen ser un nou partit de la dreta amb competència amb el PP o un partit liberal a l'estil dels partits liberals europeus? És compatible una col·laboració amb Vox situat a l'òrbita dels partit de la ultradreta europea (aplaudit per Marine Le Pen) amb la seva pertinença al grup parlamentari «Aliança dels liberals i demòcrates europeus»? I em pregunto, què en pensen fundadors de Ciutadans com Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Félix de Azua, Teresa Jiménez Barbat, Félix Ovejero o Carles Trias Sagnier per citar-ne alguns de representatius? Senyors de Ciutadans, benvinguts a la realitat, pensin en els passos que fan perquè els rèdits electoral d'avui poden ser cadenes que llastin el seu futur segons com els administrin.
La realitat s'ha presentat a Catalunya amb les protestes i a Andalusia amb la victòria de la dreta i la irrupció de Vox. De la resposta en depèn el futur a Catalunya i Espanya. Penso que l'aprovació d'uns pressupostos socialment avançats a Catalunya i Espanya podria ser una bona resposta per assossegar l'ambient, donar temps a pensar els passos a fer i de passada governar, acostar la política als ciutadans i resoldre problemes que demanen solucions urgents.
