En les eleccions andaluses el millor resultat (PSOE, 33 escons) és el pitjor i el pitjor resultat (Vox, 12 escons) és el millor. Es diu política aquest joc, complex com els escacs, trampós com el pòquer, emocional com el futbol, addictiu com les escurabutxaques. De vegades, divertit com la brisca. De vegades, arriscat com la ruleta russa.

Fins ara hi havia al Parlament grups catalans i bascos que reconeixien que Espanya els és igual, que anaven a Madrid a la seva i ara, com a reacció, hi ha Vox al parlament andalús, que vol desteixir l'estat de les autonomies i diu que només li importa Espanya. Com a reacció al nacionalisme, Vox és reaccionari i nacionalista.

El nacionalisme basc fa tres generacions que alimenta l'espanyolisme dels Abascal i l'independentisme català ha vigoritzat el creixement de Vox. Ja hi ha un nacionalisme espanyol de temperatura emocional i fetitxisme identitari homologable al PNB, ERC, Batasuna a PDeCAT. El nacionalisme produeix nacionalisme, com la crisi aflora la insolidaritat o com els grans atacs a la llibertat es contesten amb repressió.

Parla en Vox un espanyolisme que no tenia expressió parlamentària, que esmenta una Espanya plena d'implícits i que s'explicita en la passió pels colors, el petó a la bandera, l'assistència a la processó, la tarda als toros, la partida de caça, la convivència de casa quarter, el maximalisme del tot per la pàtria que no quantifica el tot ni limita la pàtria: tot és la pàtria i la pàtria, tot.

Espanya com? No, Espanya a la fi de la frase per adornar d'aplaudiments, Espanya com si estigués envaïda per francesos, atacada per anglesos, derrotada per nord-americans, amenaçada per extraterrestres. Espanya, jo; tu, no.