L'independentisme català s'ha convertit en el comodí de la mala política espanyola. Qualsevol misèria s'atribueix al satanàs català. La darrera, la contundent eclosió, a Andalusia, del partit de l'Escopeta nacional, que aquests dies s'ha atribuït, sense cap mena de reflexió pausada ni intel·ligent, als anys de procés a Catalunya. Sense analitzar, abans, les misèries pròpies d'una Andalusia on, com a tot Europa, prolifera un discurs xenòfob com a reacció a la immigració. Una Andalusia on també hi ha arrelat un nacionalista espanyol radical. I una Andalusia on, durant aquestes eleccions, molts s'havien fixat com a objectiu acabar amb el PSOE, a qui ja no consideraven un simple partit, sinó tot un règim. I probablement també hi hagi una part, desconec si petita o gran, que haurà votat el partit dels col·leccionistes de caps d'animals dissecats, com a reacció visceral a l'independentisme català.
Un altre error és comparar el front de l'escopeta nacional amb els moviments d'extrema dreta europeus. Els d'aquí tenen unes particularitats molt ibèriques i arnades, com la seva defensa de la cacera i de les «corridas», la seva passió per la Legió, la seva perversa proximitat amb l'església catòlica més inquisitorial, la defensa a ultrança de la dictadura del genocida del Ferrol, i que tenen la dona en la mateixa consideració que les tenia el fill de marquès de La escopeta nacional, propietari d'una inclassificable col·lecció de flascons amb els pèls dels conys de totes les seves conquestes. Per la resta sí que són homologables als europeus: igual de racistes i també capaços de matar per una bandera.
Per últim, hi ha una inquietant diferència si els comparem, per exemple, amb França. Al país veí la dreta i l'esquerra sempre s'han conjurat per aïllar i frenar l'extrema dreta quan ha estat a punt d'assolir quotes de poder. Una mostra d'això és la reacció immediata i sense matisos de Manuel Valls en contra de cap pacte de Ciutadans amb els «bitxos» aquests. Molt diferent a Albert Rivera, que treballa per a l'aliança, i també diferent a Pablo Casado, un «paio» que enriquiria la trama de la fabulosa pel·lícula de Luis García Berlanga.
