El pànic va començar a estendre's quan al llarg del dia l'afluència de votants era menor que en les passades eleccions. A més, la tendència anava en augment segons avançava la jornada. I per a més sorpresa, les províncies que menys votaven eren Sevilla i Jaén, les més socialistes, la pinça constituent del socialisme andalús des que Alfonso Fernández, un líder històric de Torreperogil, ajudés Felipe González a la renovació decisiva de les sigles socialistes davant els exiliats històrics. Aquesta deserció era molt preocupant. Després va començar la histèria de la pujada de VOX. Els mitjans més aznaristes, com El Español, donaven deu escons a la formació d' Abascal. Les dues notícies significaven que Andalusia s'anava a partir en dues i que la majoria absoluta estaria en suspens. Al final de la nit, els homes de VOX feien fora del seu hotel els periodistes de la revista digital Contexto. La dreta guanyava.

Era l'arrogància del vencedor, ja que quan van començar a donar els resultats reals, amb el 85% dels vots, la formació d'Abascal tenia ja 12 escons. La desolació s'estenia. Susana Díaz perdia el govern i l'esquerra la majoria absoluta. Era evident que el PP disminuïa menys del que augmentaven les altres dues forces de dretes. Al final, tot es va confirmar. El PP perdia set escons, però Ciutadans i VOX pujaven 12 escons cadascun. El decisiu, l'abstenció. Però l'abstenció aquí és una decisió molt clara: als que s'han quedat a casa no sembla importar-los la catàstrofe.

Andalusia mostrava de nou que té la seva pròpia lògica política, però aquesta és decisiva per a la lògica política espanyola. Sembla un oxímoron, però no ho és. Andalusia és alhora centre i perifèria. Com a perifèria, segueix la seva pròpia lògica; però en tant que centre, el seu interès està associat de forma essencial a la raó política profunda d'Espanya. Per això, en els complexos equilibris que implica aquesta posició, un andalusisme més intens, com el de Teresa Rodríguez, no arriba a calar. Molts andalusos realistes saben que no tenen marge de maniobra per si mateixos, ni es poden cobrar el lliurament a un radicalisme verbal estèril i superficial. Necessiten una Espanya ordenada i estable que cobreixi el seu dèficit endèmic. Per això, Endavant Andalusia no ha pogut millorar les seves xifres respecte del 2015. En realitat, ara començarem a comprendre el que ha significat destruir el disseny originari de Podem i la seva conversió en una esquerra convencional.

Andalusia és la ràtio profunda d'Espanya, la clau dels seus equilibris, la més necessitada d'estabilitat. I en el que signifiqui estabilitat, l'assumpte català és decisiu. I aquí ni el POSE ni Podem han aconseguit imaginar una sortida viable. Crec que l'assumpte català és la clau que ho ha determinat tot. L'agenda dels independentistes catalans és lenta, feixuga, expectant, oportunista, zigzaguejant. Però l'agenda de molts espanyols i de la immensa majoria dels andalusos reclama solucions ràpides. Aquesta asimetria és letal, com he dit diverses vegades des d'aquestes pàgines. És possible que els independentistes catalans pensin que una Espanya inclinada cap a VOX és un bon suport per enfortir les seves aspiracions independentistes. Al cap i a la fi aquesta era la clau de l'estratègia de Puigdemont. En tot cas, la fatalitat ha estat seguir l'agenda feixuga dels independentistes, sempre lligats al dilema de fer marxa enrere o seguir endavant amb la seva república. Ara la cosa està clara. La gent al sud del Guadiana s'ha impacientat i ha penalitzat els que contemporitzen amb aquesta lògica de meandres. És possible que Catalunya sigui una república algun dia, però sabem amb més certesa que Espanya serà un país escorat a l'extrema dreta. Ara ha premiat els que tenen una solució radical per a Catalunya, perquè el que hi passi és tan rellevant per als andalusos com el que succeeixi a Sevilla.

I a Sevilla mentrestant només succeïa l'infinit judici dels EROs, que cada dia semblava més un «judici de residència» als 36 anys de govern del PSOE andalús. Aquí la lectura miop ha estat pensar que Andalusia era socialista per essència. Però també és espanyolista. Així que la seva aposta pel PSOE venia condicionada sobretot perquè aquest era el partit que havia aconseguit dotar d'eficàcia la Constitució espanyola del 78, el partit d'ordre equilibrat cap al social. Que els andalusos comencin a donar l'esquena a aquest partit implica que posseeixen un sismògraf capaç de mesurar la inestabilitat del sistema polític espanyol. I aquest és un perill que cap andalús, ni de baix, ni de dalt, ni del mig, es pot permetre. Andalusia, juntament amb Madrid, és el fonament de l'ordre nacional espanyol, i sent l'Estat com una cosa seva. La seva inclinació cap a la dreta suggereix que ha calat la idea que el PSOE ja no és la garantia d'aquesta estabilitat perquè posa els seus milions de votants al servei de solucions peremptòries.

Amb aquest argument a la mà, Susana Díaz era una líder molt feble i la candidata a ser la primera víctima de la situació. Això devia anticipar-se. Incapaç de motivar l'esquerra, activa a demostrar la fissura que trencava el PSOE, a estendre la idea que Sánchez ja no podia defensar l'ordre constitucional, darrera inèrcia d'un partit molt implicat en la corrupció, la senyora Díaz ha vist com els votants socialistes, sense nord, prefereixen altres formacions per exercir la tasca que ella representa. Si del que es tracta és d'enrocar-se en la Constitució i ajudar al xoc amb Catalunya, llavors per això és millor Ciutadans, PP o VOX, i no una perdedora en el seu propi partit. La lliçó per a Pedro Sánchez és molt clara: només té una possibilitat si mobilitza l'electorat políticament conscient de la gravetat de la situació. I per això ha d'entusiasmar a molts amb una política que ofereixi consciència social, estabilitat i una solució clara per a Catalunya. Aquesta possibilitat implica ser capaç de normalitzar les relacions dels espanyols progressistes amb els republicans catalans. Si ells van a la seva, Espanya no podrà sinó anar pel camí que ha marcat Andalusia.

El moment de cristal·lització hi és. Espanya no pot ser progressista i modernitzadora sense els progressistes catalans. Andalusia mostra que, en la situació en què estem, amb Catalunya empantanegada per molt temps, només es pot mobilitzar la dreta. Incapaç de fer una oferta clara que pogués conduir a una solució ràpida, l'esquerra no té bandera. El que ha guanyat és la impressió que quan l'esquerra parla de reforma constitucional, de negociació, de diàleg, ningú sap realment al que es refereix. Davant aquesta situació, tot tendeix a reforçar l'existent. Aquests resultats andalusos són conseqüència directa de la desmobilització de l'electorat progressista. El d'un PSOE trencat entre els constitucionalistes durs, que estan millor representats pels altres partits, i els reformistes que no tenen socis amb qui reformar. Això fa caminar el PSOE cap a aquesta franja del terreny de ningú. Amb la tendència que marca el dia d'avui: o un pacte ràpid normalitzador, o la catàstrofe. Aquesta és la situació de Sánchez, però també la d' Iglesias.