El meu llibre La cuina medieval i renaixentista. Moros, jueus i cristians parlo d'unes ordenances de la Girona medieval que posaven les mateixes restriccions a les putes i els jueus que anaven al mercat: entre altres, no podien tocar amb les mans les mercaderies, a part que ambdós col·lectius havien d'anar amb unes marques infamants. Com a mínim, però sabem que menjaven i cuinaven com la resta de la gent, ja que es proveïen com tothom. I gràcies a aquest edicte, sabem que menjaven brotons, uns brots de cols deliciosos que ara a Girona no es mengen -però sí al Penedès-. Francesc Eiximenis, el savi franciscà parla d'un golafre eclesiàstic -potser un canonge de la catedral-, ja que el barri de putes, del carrer del Pou Rodó, es troba quasi al costat de la seu. Francesc Eiximenis parla obertament que va de putes, tot i que no ens parla del que menjaven les «àvols fembres» -com es deia a l'Edat Mitjana-, però si del que menjava ell abans d'anar-hi a colgar i dels «lletovaris» (afrodisíac que es feia preparar), amb una dotzena de rovells d'ou, vi dolç i espècies.
A Itàlia tenim els spaghetti allà puttanesca. Un nom ben expressiu per a un plat de pasta, que es diu originari de l'illa d'Ischia, però que ara és molt popular a tota la Campània i a Roma. S'expliquen diverses anècdotes sobre el seu nom, referit a les presses que tenien les professionals al·ludides, entre servei i servei, a preparar aquest plat fàcil i saborós.
I a Cuba també hi ha un plat que s'anomena «Arroz de puta» (o «comida de puta»). De fet és el nostre arròs a la cubana -arròs amb ou i plàtan «mascle» fregit, però sense salsa de tomàquet-. Fàcil de fer i alimentós, entre servei i servei... Ara bé, als restaurants cubans no surt amb aquest nom ja que els cubans, malgrat les aparences són molt més puritans que els italians, si més no en el llenguatge.
Les putes, naturalment, també mengen. El cas més insòlit que he vist és a Xipre, a Nicòsia. A l'entorn del hammam (com els banys àrabs de Girona) passaves per les cases i a la finestra hi veies una senyora -aparentment una mestressa de casa-, que feia les feines domèstiques -planxava, treia la pols, sempre amb un posat teatral, ja que quan hi tornaves a passar feia el mateix. I també menjaven, d'un entrepà a un plat: en aquest cas no hi havia ficció, quan tornaves a passar se l'havien acabat. Els plats eren molt abellidors, i t'entraven ganes de compartir-los. Però com que les aparences enganyen, les suposades mestresses de casa, en realitat, del que menys tenien ganes era de compartir el plat, però sí una cosa pròpia que també té noms comestibles -cloïssa, musclo, figa, figa flor, pruna, tomàquet, poma, bacallà, confitura, conill, tellina, castanya i un munt més de coses comestibles, com veiem en les cançons tradicionals mallorquines o en l'obra de Bernat i Baldoví ( El virgo de Visanteta i altres). Una d'aquestes delicioses i descarades tonades mallorquines diu: «Just davant es davantal/hi teniu ses calentures./En es vostro pomeral/sempre hi ha pomes madures».
