La realitat és que som dues nacions, digui què digui la Constitució. La realitat, també, és que una d'aquestes dues nacions va ocupar militarment l'altra. I hi ha anat reincidint amb els anys perquè no ens n'oblidéssim. Ha usat la força en totes les seves formes. Però no ens ha guanyat.
Com que som dues nacions una de les quals ha colonitzat l'altra, la colonitzadora mai no farà cap gest que pugui permetre a la colonitzada exercir drets de cap mena. No importa la legislació internacional, ni si ho vol una majoria o una minoria. El fons del problema és un altre. El no reconeixement. Som exactament on han estat abans moltes altres nacions colonitzades. Si remenen papers als arxius el desastre surt per totes les escletxes. Igual com també hi surt la resistència. La trobaran qualsevol any de qualsevol dècada. La voluntat de resistència és, al capdavall, de les coses més importants que hem fet. Sembla evident que cada generació ha anat fent una deixa a la generació següent. Ho hem anat fent de forma instintiva, però segura. L'estat que fa segles que no tenim ens l'hem anat repartint. Ben desat, un bocí a cada butxaca. Per això quan toca ser-hi, la gent hi és. Hi era dijous passat als carrers de Girona i als de Terrassa, manifestant-se contra els feixistes.
No tenim la República, però els catalans valorem la monarquia espanyola amb un 1,8 sobre 10. Seguim allà on érem, doncs. La vaga de fam dels presos polítics, que tant angoixa, els torna a posar contra les cordes. Però amb un govern sense estratègia no farem res. Tenen alguna cosa pensada o haurem de seguir aguantant les desfilades de quatre feixistes pels carrers dels nostres pobles i ciutats? Justament perquè som campions de la resistència sabem que no n'hi ha prou.
