L'enfosquiment de la democràcia porta amb si la preeminència dels extrems. La lliçó andalusa es mesura menys per la sorpresa que per la seva magnitud. Una constant en la Història és que a qualsevol procés revolucionari li segueix una reacció. Quan els baluards mostren la seva debilitat, s'acceleren les dinàmiques de descomposició social (i la democràcia, com ens recorda Tocqueville, consisteix sobretot en el fet que la cultura, els costums, les lleis i les institucions aconsegueixin frenar els excessos de les passions). L'escenari polític espanyol no es pot deslligar del que es viu a Europa i a la resta del món occidental: una revolució econòmica, tecnològica, demogràfica, de valors i costums que planteja reptes enormes a tots els nivells. Ridiculitzar les pors i els anhels d'una ciutadania desconcertada per aquests canvis o suposar que la inflació ideològica no tindrà conseqüències reals en l'estructura de la societat és senzillament ingenu. Més que d'una simple decadència institucional, hem de parlar ja d'una oberta crisi de model que amenaça de liquidar per enderrocament l'arquitectura política sorgida de la postguerra, garant durant dècades de la pau i el desenvolupament econòmic a Europa. La pugna entre globalització i renacionalització de la sobirania constitueix només un episodi d'aquesta contesa. Important, per descomptat, però no exclusiu.

El terratrèmol andalús és reflex de la revolució iniciada a Catalunya amb el procés, que ha reobert la caixa de Pandora del nostre passat. No obstant això, també és el reflex d'una indignació social molt més generalitzada i que admet una multiplicitat de causes. Al PSOE andalús l'ha enfonsat el desgast de quaranta anys al poder, així com la línia política imposada per Sánchez a Moncloa i percebuda en bona part d'Espanya -sigui just o no- com una rendició davant els independentistes. No és només això, és clar. Hi ha un malestar de dretes -igual que hi ha un malestar d'esquerres-, no específic de les elits, sinó més aviat del votant trumpià; és a dir, del votant d'ordre, que veu amenaçat el seu món -econòmic, moral, afectiu, se sent incapaç d'aprofitar les oportunitats que ofereix la globalització i ja no es considera representat pels partits tradicionals. No es tracta d'un votant necessàriament feixista ni d'extrema dreta -com el de Podem tampoc és obligatòriament chavista-, sinó d'algú que es veu indefens i de vegades, només de vegades, vexat en les seves emocions i creences. L'acció condueix a la reacció; la rancúnia alimenta uns vots i la por, altres. Sense contenció, les emocions guien el poder.

El PSOE, caigut a Andalusia, presagia canvis a tot Espanya. I la irrupció de Vox influirà en el discurs polític de la resta de partits. Ja ho ha fet. Les posicions dels votants es van a endurir, les posicions dels partits també. Sánchez no s'atrevirà a avançar eleccions i potser endureixi el seu discurs sobre Catalunya. PP i Cs hauran de decidir si accepten els vots -i part del programa- de Vox, igual que el PSOE ha acceptat vots de partits anticonstitucionalistes; o si, per contra, la possibilitat d'un gran pacte d'Estat entre els tres partits centrals -PSOE, PP, Cs- es troba de nou sobre la taula. Podem -ja ho va anunciar Iglesias després del seu fracàs andalús- tornarà a prendre els carrers, el seu medi natural. L'independentisme aprofitarà el judici per victimitzar la seva base de vots i seguir aprofundint en la ruptura emocional amb la resta d'Espanya. Venim d'anys complicats. S'acosten temps encara més preocupants.