lançar-se-la pel cap com fan una part dels partits espanyols és la pitjor traïció que es pot fer a una Constitució nascuda amb el declarat propòsit de ser un marc d'entesa compartit per dreta i esquerra, per centre i perifèria, per missaires i menjacapellans. El que va començar sent un terreny de joc s'ha convertit en una trinxera que cal defensar fins a la mort, absolutament intocable, o en un objectiu a abatre per tots els mitjans. I això significa que el text ha deixat de complir plenament la funció amb què va ser concebut i posat en marxa per una entesa que incloïa des de Fraga fins als comunistes i des de Suárez fins a Convergència.

Alguns dels qui fa quaranta anys s'hi sentien incòmodes perquè la consideraven excessiva ara la troben la mar de confortable, i alguns que llavors la veien com una llavor plena de grans possibilitats ara la perceben com una cotilla insuportable que limita totes les seves legítimes ambicions. Així de gran ha estat el canvi de la societat espanyola en quatre dècades. Però que l'eina doni mostres de fatiga dels materials no vol dir que es visualitzi la possibilitat d'un acord per reformar-la. Si es planteja, cadascú l'estirarà cap a la seva banda, i el resultat, sigui el que sigui, serà insatisfactori per a molts.

Catalunya en particular va votar-la en massa en el referèndum de fa quaranta anys, per dues raons: perquè el sí va ser vist com un sí a la democràcia, i perquè l'autonomia que s'hi preveia era un veritable somni per a un país que sortia del franquisme. El text sotmès a consulta permetia unes cotes d'autogovern molt superiors a les de l'Estatut del 1932, reivindicat com a punt de partida de la nova etapa per l'Assemblea de Catalunya. Però el reivindicava com a primer pas cap al ple exercici del dret a l'autodeterminació. L'Estatut, doncs, era un punt de partida per al catalanisme. El punt de destí, l'autodeterminació, no podia formar part del text constitucional atesa la correlació de forces del 1978. Ni podria ser-ho en la correlació actual.

La Constitució va ser fruit del que s'ha anomenat un «pacte d'impotències» per passar pàgina de la dictadura. I al cap de quaranta anys la dictadura és història, per desgràcia mal explicada a les generacions joves, de manera que hi ha qui l'enyora sense saber-ne la foscor. Amb la pàgina passada ha desaparegut també la gran motivació del pacte constitucional, i no se n'albira cap de nou que generi el mateix grau d'acord.