Fa temps que hi ha reportatges sobre la progressiva implantació dels robots en la vida quotidiana. Bona part de les guerres modernes funcionen gràcies a la robòtica. Per matar l'enemic, cada vegada menys, cal la presència humana a sobre el terreny. El camp de batalla ha esdevingut una figuració virtual. S'aventuren guerres entre robots. La tecnologia, la que s'explica, cada dia és més intensa i tenebrosa. Per altra banda, els morts reals són els de sempre: la població civil. Carn a les bèsties. A l'altra banda d'aquest progrés, sovint, salta la notícia d'un científic boig.
Acostuma a ser xinès. Avenços o experiments sorprenents que desmunten el ritme habitual del pensament científic oficial. Llavors, sorgeix l'ètica. On és el límit? Es pot experimentar i canviar l'ADN humà? Es pot crear una classe d'humans perfectes i immunes a les malalties? Serien neo-robots de carn i os? Això, a la llarga, acabaria per emprenyar els robots. Les màquines aguaiten. El destí de la Terra està escrit: el controlaran ells. Es planteja un dilema, què és millor, la perfecció humana o la dels robots? El robot perfecte serà el que sigui capaç de generar la seva pròpia felicitat, un estadi impossible d'entendre per cap humà. Una nova dimensió generarà, al final, la presència real de Déu.
La manipulació genètica, també, cerca el mateix: guanyar Déu. Batalla mítica en la que, de moment, la partida està en taules i descompensada. En les eleccions d'Andalusia s'analitza el poder dels robots a l'hora de manipular la plebs. El pas definitiu no és, per als humans, aconseguir el màxim d'intel·ligència, sinó la immortalitat biològica. Els robots, encara, depenen de l'energia que se'ls subministra. Dissimulen però són Déu.
