Les subvencions van ser el gran instrument de seducció de Jordi Pujol per controlar tota la societat catalana. Patronals, sindicats, entitats privades, mitjans de comunicació, ONG's, etcètera, van anar caient a les xarxes pujolistes, sense possibilitat d'escapatòria per l'estructural dependència que tots tenien, i encara tenen, dels diners públics. Pujol va sotmetre tothom, llevat de dos murs infranquejables: Josep Lluís Núñez (FC Barcelona) i Josep Vilarasau (La Caixa), curiosament les dues institucions més sòlides i de més renom de la societat civil catalana. Amb el Barça ho va intentar per terra, mar i aire. Núñez li va barrar el pas al club i va derrotar a les urnes als seus candidats (Ferran Ariño i Sixte Cambra). Els que no som del Barça hauríem preferit que hagués passat el contrari i que la maquinària pujolista hagués entrat a Can Barça.

Josep Lluís Núñez va transformar un club gestionat per «amateurs» i que vorejava la ruïna en una entitat solvent i amb un patrimoni extraordinari. A Núñez el va menystenir la Catalunya convergent i la Barcelona de les grans famílies, perquè ni era nacionalista ni era dels seus. Tampoc l'ajudava un caràcter aparentment esquerp i una comunicació verbal poc acadèmica. Però, el Barça és on és gràcies a la seva gestió i el futbol espanyol té la millor lliga del món en gran part també gràcies a ell. Va ser Núñez qui va batallar perquè els clubs cobressin drets televisius i rebessin un percentatge de les travesses. No li va ser fàcil.

Amb Jordi Pujol, no tenien res en comú, llevat d'una personalitat accentuada i capacitat de lideratge. Un provenia de la burgesia i l'altre va ser un home fet a si mateix. Pujol era nacionalista i Núñez no volia saber res de política. Pujol creia que els diners públics havien de servir per a la seva causa (Banca Catalana, Generalitat) i Núñez gestionava els diners del Barça amb més rigor que si fossin els seus. Quan els intermediaris l'anaven a veure per millorar el contracte dels seus futbolistes, els responia amb dues preguntes: «Que no cobren a final de mes? Que no tenen un contracte en vigor?».

Malgrat l'animadversió personal, que cap dels dos va dissimular mai, Jordi Pujol va acudir aquesta setmana a l'enterrament de Josep Lluís Núñez. Com també va acudir fa unes setmanes a la sala de vetlla de Montserrat Caballé. En ambdós llocs, va destacar l'absència de l'actual president de la Generalitat, Quim Torra. Obviant les notòries diferències personals, el Pujol institucional reconeix que Núñez (amb les seves ombres, que també les tenia) i Caballé han sigut dues figures transcendents en la repercussió internacional de la Catalunya dels últims 40 anys. Quim Torra no sap res, sobretot del que és un país i del que representa presidir la Generalitat.