Entre dos suros retorts, que diria Bertrana, s'insinuava un corriol potser només fressat per senglars golafres i esquerps. El terreny semblava davallar en feixes i més feixes, com si menés a una riera, i, més enllà, s'entreveien brucs altíssims, fimbrants, atapeïts. Era una invitació per a qualsevol boletaire sensat (vull dir aquell que esmerça esforços a buscar bolets, no a devastar el bosc). Així, doncs, la meva filla i jo ens hi vam endinsar, com qui s'endinsa en una aventura, en un castell encantat o en una promesa temptadora. Aviat els suros es van anar barrejant amb roures, alzines i cirerers d'arboç, i tot el terra es va anar encatifant de fulles dentades i cruixents, d'una tonalitat tan càlida com la benvinguda que ens dedicava aquell racó de món. A mida que penetràvem la tofa de la vegetació, la llum, filtrada entre el fullatge, anava adquirint intensitats intermitents: branques, fulles, soques o pedres, tornassolades, cobraven mil formes i matisos. És aquell moment en què un rovelló es camufla en un roc o un sureny podria ser una escorça enfosquida per tantes nits de pluja. Tot és tan insegur, tan subtil i dubtable, que els sentits s'aguditzen i la ment es concentra, àvida, per abraçar-ho tot.

Llavors, entre prats de molsa esponjosa i humida, com animalons que hi pasturen o follets atrafegats, van anar sorgint taques marronoses amb un tronc espigat i groguenc: centenars de rossinyols de pi s'estenien per aquelles praderies conquerides a còpia de plugims i solanes. Abraçats a la base dels brucs, ocults entre pinyes i troncs, entortolligats entre l'herbam, els bolets desafiaven la nostra vista i la nostra perícia. De quatre grapes, com feres boscanes, anàvem assolint tots els racons per omplir el cistell. De sobte, un moviment entre el brancatge ens va cridar l'atenció i vam restar muts, immòbils: un pit-roig es va aturar a dos pams dels nostres nassos i ens va mirar, mig encuriosit mig descarat. Els ulls de la meva filla van fulgurar com només ho poden fer els ulls d'un infant. Durant tota l'estona que vam ser allà, el pit-roig (o reitinc o rupit o tirrit) no va fer sinó seguir-nos, saltironejant de branca en branca, ara espigolant llavors i insectes, ara estarrufant les plomes amb coqueteria, sempre proper i juganer.

D'ençà, hem visitat aquell paratge moltes altres vegades i cada cop hi ha menys rossinyols de pi, però el pit-roig, fidel, agraït, sempre torna per fer espurnejar els ulls de la meva filla.