12 de desembre de 2018
12.12.2018
Diari de Girona

La constitució, que es compleixi

12.12.2018 | 00:49
La constitució, que es compleixi

En el supervendes Foc i fúria de Michael Wolff, s'explica l'anècdota de l'assessor electoral encarregat d'explicar la Constitució americana a Donald Trump. En arribar a la quarta de les 27 esmenes, el llavors candidat ja va prodigar gestos que la tortura se li feia insuportable. Per tant, l'imperi mundial està governat amb un absolut menyspreu pels mandats constitucionals. Refugiar-se en una excepció regional espanyola a l'absència de regles bàsiques implicaria sols una hidalguía grandiloqüent, en uns dies d'afartament constitucional en sessió contínua.

Donada la nul·la cotització planetària de les constitucions, el problema de la Carta Magna espanyola no resideix en el seu envelliment, sinó en la seva reducció a un text de ficció. No està fora d'ús per inservible, sinó perquè la seva transparent defensa de les llibertats deixaria en evidència la classe política. (En l'article 20, «es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció». Doncs bé, un tribunal antiterrorista ha aconseguit condemnar exabruptes de 140 caràcters, encara que siguin acudits reconeixibles fins i tot per un jurista).

El text s'ha d'adaptar al lector, la clau de l'èxit literari. Per aquest motiu imaginar que la Constitució s'inventarà un país a la seva mida suposa un excel·lent gest de mandra. Que es compleixi, hauria de ser l'únic comentari de l'extensió corresponent a un text sintètic. Aquesta solució minimalista claudica davant l'ànsia renovadora en l'era de les cirurgies estètiques. En una hipotètica reforma, propostes revolucionàries vigents de l'estil de l'obligació d'«impedir l'especulació» en l'article 47 serien extirpades sense contemplacions, sota el consens dominant a banda i banda de l'espectre.

Només tres de cada cinc espanyols van votar a favor de la Constitució fa quaranta anys. Els inevitables estralls biològics estrenyen aquesta proporció a un de cada cinc ciutadans actuals. La immensa majoria no s'ha pronunciat mai, encara que és curiós que aquesta fragilitat turmenti especialment els que estan obligats a defensar la Carta Magna sense vacil·lacions. Felip VI va declarar dijous que «la nostra democràcia no té marxa enrere». Aquesta frase correspon a un règim assetjat, suposa un manifest esgarrifós perquè esbossa la hipòtesi del retrocés que s'afanya a negar. A manera de disculpa per al monarca, potser l'enunciat sense fortuna demostri que abans de la reforma constitucional és urgent reemplaçar l'autor dels discursos del cap d'Estat.

Els avis de la Constitució, en el seu moment anomenats pares, no sobresurten pel seu atreviment. Ni tan sols per la puresa dels seus acompliments al llarg de les quatre dècades posteriors a la seva magnum opus. No obstant això, van il·luminar un text impertinent amb inesborrables trets progressistes, un manifest que servia alhora de far i d'esperó. Per exemple, en proclamar a l'article 35 que «tots els espanyols tenen el dret a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família». Abans fins i tot del desembarcament dels Ultrasur de Vox, aquests deliris socials no sobreviurien a una reforma bipartidista.

La reforma de la Constitució és l'última maniobra de distracció. No serveix de res suprimir la inviolabilitat del Rei, una vegada que PSOE, PP i Ciutadans acaben d'aixafar l'intent de revisar al Congrés les tòrrides relacions financeres entre Joan Carles I i Corinna. La qualificació de «nacionalitats històriques» adjudicada a Euskadi i Catalunya tampoc suscitaria el consens entre els partits estatals. Si més no, fins que tornin a confirmar que no poden governar sense el vot nacionalista.

Enfront de la vocació taumatúrgica dels constitucionalistes, Quim Torra va jurar la Carta Magna i no li va servir de res. Entre la passió impostada de la classe política espanyola i els badalls de Trump, es tendeixen les vastes praderies del text constitucional com un semàfor, que serà valorat segons exerceixi la seva missió reguladora. El temps dedicat a enaltir la Constitució sense aturar-se en el seu articulat resultaria més profitós si s'invertís a no llegir El Quixot, per citar l'altre llibre sagrat en llengua castellana.

Els catedràtics repetiran fins a la sacietat que la Constitució ha donat a Espanya els millors anys de la seva història, una bajanada quan es repassa que la majoria de països del planeta han viscut unes dècades per desgràcia insuperables. Complir modestament amb la Carta Magna podria posar remei a una dada del CIS, que assenyala que un de cada tres espanyols consideren un greu problema «els polítics en general, els partits i la política». Esmena a la totalitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit