El que escriuré ho vaig aprendre de molts bons botiguers, els meus pares i oncles, bé, per ser més exacte ho vaig aprendre de tota la família, atès que molts d'ells d'una manera o una altra tenien un peu posat en el comerç. Els pares manaven un magatzem de roba, merceria i perfumeria, uns meus oncles, una ferreteria on venien estris domèstics, vaixelles, bicicletes i escopetes de caçar, els tiets de Mataró, botiga d'electrodomèstics, uns cosins germans del pare a la Garriga, un establiment de queviures, ultramarins, en deien ells.
Persones molt íntimes a la família, lligades per un parentesc, el nom del qual no recordo, exercien en locals específics feines directament relacionades amb el públic; un feia d'escloper, espardenyer i bastoner (oficis perduts) i regentava una sabateria a Hostalric, un altre, una bacallaneria i gra sec a Viladrau, i recordo un cosí bastard de la iaia, de paorosa cara estripada, que trescava de traginer incomplidor, que perdia les mercaderies pel camí o deia que els les havien robat, home feréstec de la pell d'en Barrabàs, amb qui ningú volia tractes. Es dedicava sobretot a l'estraperlo, l'estafa i al robatori de xais, va morir a una presó francesa acusat de conducta depravada i escandalosa entre altres malifetes contra la moral pública
També a la família hi havia una mestressa que governava amb mà de ferro un restaurant de carretera de menges treballades i grasses, molt freqüentat per un públic divers; a dins del restaurant hi encabia els rics, i a l'entrada els menestrals, artesans i els que anaven de gorra (anar de gorra significa no pagar l'àpat, la gorra simbolitza l'ofici de xofer oficial d'una persona adinerada). Igualment dins del cos familiar s'hi trobava un tractant de bestiar de peu rodó, un negociant que de la mateixa manera era molt ric com molt pobre, un procurador que administrava propietats rurals i un comissionista molt llest, que va ser el que més duros va fer de tota la colla.
Amb aquest arbre genealògic vinculat al món del negoci, a la compra i venda, alguna cosa vaig aprendre, malgrat que la vida em va apartar del comerç i l'he passat impartint classes de Filosofia. Per altra banda, el pare sempre em va descartar com a botiguer, no servia perquè no havia nascut per romandre darrere un taulell oferint productes i donant conversa. No ho portava a la sang. El meu handicap com a tender era la manca de paciència; sempre m'acusava de ser un impacient en tot i que no em fixava bé en les coses materials. Un noi inquiet i desficiós que no intenti triomfar com a botiguer, en canvi els germans i germanes es mostraven mansuets amb els compradors.
També els progenitors s'esforçaren per ensenyar-me les bones formes de comportament cívic, el saber estar en un lloc i no fer el ridícul, m'educaren per manifestar respecte per les persones grans i no intentar molestar mai el proïsme amb un capteniment irrespectuós o ofensiu. No sé si es podrien sentir orgullosos de la seva ensenyança, tanmateix crec que alguna regla social o principi moral l'he respectat escrupolosament, per exemple he intentat en llocs públics no amoïnar ningú.
S'ha embordonit molt la relació entre el botiguer i el client, el dependent i el comprador, cambrer, consumidor, és a dir, qualsevol intercanvi entre l'amo o l'oferter d'un producte i la persona que amb diners el vol adquirir. Em refereixo a tots els establiments de gènere divers on es produeix una transacció comercial, potser queden exceptuats els empleats dels supermercats que per raons de disciplina laboral serveixen amb amabilitat i respecte els clients, també alguns restaurants conserven un tracte exquisit amb els comensals, igual que comerços de tota la vida. Però sí que hi ha una desgana generalitzada, una desídia, a voltes, irritant, i molts servents fan pagar al client el que haurien de resoldre amb l'amo o amb ells mateixos perquè és massa fàcil viure enfadat amb el món i culpar el proïsme dels propis fracassos i frustracions.
Últimament observo com s'ha degradat l'intercanvi de bens; el que atén el públic potser està molt mal remunerat i considera que pel que cobra a fi de mes ja fa prou o potser és un groller de mena, un mal educat, que no ha de tenir cap mirament amb els clients. Abans era sagrat adreçar-se a les persones grans amb el tractament de vostè, ara una mossa o un vailet de 18 anys es refereix de tu a una velleta encantadora de 80 anys.
Durant el tardofranquisme es va posar de moda no anar a la moda, ser mal educat, com una reacció estúpida a la dreta rònega. Qui no era malparlat en aquells anys no era ningú. Es va associar la urbanitat i la cortesia amb el pitjor de la dictadura i aquesta etapa no està del tot superada. No defenso un formalisme classista hipòcrita i d'aparentar un fals respecte, sinó d'educació sincera i elegància a l'hora de servir perquè ningú vol rebre descortesies sinó per passar-s'ho bé comprant.
El client quan se sent tractat de forma rude i barroera pensa que no té res en comú amb el cambrer, que ha deixat matusserament un got de cervesa damunt la taula bruta perquè no hi ha passat un drap per fregar-la i treure les restes de les consumicions anteriors.
Si la botiga estava plena i hom quedava embardissat amb una romeguera, apareixia la urgència de desembarassar-se'n aviat per atendre els altres compradors, per contrast si era buida s'havia d'entretenir el comprador exagerant l'interès per la xerramenta. Clients fan clients i s'ha de fer veure que es ven molt i la millor publicitat és el boca orella.
El client sempre té raó, si observàvem que una peça de roba triada pel client no li queia bé, li demanàvem que se n'emprovés una altra que l'afavoria més. Prohibit el regateig, el tema de conversa l'estat del temps. Se li agraïa la compra i li asseguràvem que ens sentirem molt contents de veure'l aviat.
