12 de desembre de 2018
12.12.2018
Diari de Girona

El noi de la taula del costat

12.12.2018 | 00:49
El noi de la taula del costat

El noi de la taula del costat ha vingut a sopar amb una noia de no me l'emboliqui, que me l'emporto posada. Fracassarà aquesta nit a Via Veneto i tantes altres nits fins que es faci gran. La noia en té 20 mal comptats i ell potser 22. També podrien ser de la mateixa edat. Ella està feta d'un sol traç perquè a Déu no li calen esborranys. Ell no ha estat de tanta sort: és rabassut, té la mirada difuminada de qui no només ja se sap que perdrà sinó que es veu que no va enlloc. Volent semblar elegant s'ha posat una camisa horrorosa que a més a més li va petita i li multiplica els defectes.

No faràs res, petita bola meva. Pagaràs com un imbècil i hi haurà més procacitat en qualsevol petó de la teva àvia que en el que ella et farà per dir-te adeu. Ara és al bany i probablement li està enviant un missatge a qualsevol dolentot de saldo i barriada dient-li que d'aquí a mitja hora quedarà lliure per anar-lo a veure i regalar-li el premi que tu vols tant.

Però em caus bé, boleta. En la desesperació que ets a punt d'experimentar, en el forat estèril que al teu compte corrent tota aquesta festa deixarà, en les absurdes esperances, en l'estratègia que creies que no podia fallar. Em caus bé i et conec, i el teu naufragi va ser el meu naufragi fa ja molts anys, i ets el meu germà.

T'he vist menjar i l'alegria amb què t'adreçaves als cambrers i com a poc a poc anaves prenent possessió del restaurant. D'aquí a uns instants, quan ella marxi, et sentiràs sol i derrotat, però no hauràs perdut: creu-me. Potser ara no m'entenguis, però quan passin els anys, acceptaràs que t'agradava més Via Veneto que la noia. Que t'agradava més dur-la a Via Veneto que dur-la al carrer dels quatre llits quan la ciutat no vol dormir. T'agrades molt més tu enlluernant-la en aquesta casa mítica que el seu vestit arrapat al cos que mira tot al cel com un exèrcit alarmat.

Ara potser no puguis admetre-ho, perquè fa massa mal que els cossos se'ns escapin. Mal al sentiment, mal a la vanitat, mal a tot el que arrosseguem sent qui som i que quan ja crèiem que ens en sortíem, tornem a caure. Però t'agrades tu fent del món que estimes el teu món, i aquesta noia i tantes altres són l'excusa, el decorat, l'escenari, i no dubto que t'agradi ni que voldries fer-li coses, però tens la correcta intuïció de la bellesa: i t'enlluerna i t'enamora, molt més que ella, el funcionament d'un gran restaurant, la Civilització, la Història que sents que t'aclama reflectida en aquestes estovalles que són una explicació del món i de la felicitat. L'impúdic art del seu cos nu és un territori que t'agrada però no t'interessa i en el qual et sents insegur, fràgil, aclaparat.

Ella ho sap. No ho sap, perquè és idiota, i ara que ha tornat del bany no ha sabut ni trobar el camí per seure al seu lloc i una mica més i acaba a la taula de Javier Godó. Però intueix quina és la teva autèntica fascinació, i per això d'aquí a un quart prendrà un taxi per anar que el quinqui la rebregui, i la rebregarà com si no tingués res més, perquè realment no té res més.

No t'has d'amoïnar. Patiràs més nits de decepció com aquesta, pagaràs innecessàries Fantes i maleïràs aquest article si és que mai arribes a llegir-lo. Però els anys passen de pressa i el que aprendràs de Via Veneto et servirà per créixer en l'aplom i en la claredat, per saber més coses que els altres. Afinaràs l'instrument. La passió i la desmesura deixaran pas a l'encant i a la intel·ligència, i gaudiràs del moment sense sentir el pes de cap urgència. Sabràs què dir, sabràs què fer. Tindràs quaranta anys, potser una mica menys. I tantes noies de la teva edat d'ara, cansades de quinquis que les rebreguen però que no els saben donar res més, i d'aprenents com avui ho ets tu, que encara no han après a trobar la pau a l'ull de l'huracà, vindran a buscar recer en el teu amor flonjo i generós, compassiu, savi com bé t'hauràs fet, i serà teu el seu cos i el seu goig i el seu joc. Seràs tu qui cusi els principis i els finals, el profit amb la tendresa, el cinisme amb l'esperança, victòries que et faran recordar el noi que fores, i riuràs pensant en com anaves d'estimball en estimball, acaronant per fi els cossos que tantes vegades se't negaren.

La victòria de la terra conquerida i la nostàlgia que el temps no va esperar-te, i que fem sempre tard.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook