Sempre amb una càrrega de diversitat d'opinions, el turisme internacional se'ns ha ficat al moll de l'os. El debat continua, entre el retrat i la caricatura, l'essencial i el frívol. Hi ha una muntanya de devots (anava a dir cecs) defensors del turisme invasor, al costat d'un sector que no es cansa d'alertar sobre uns aspectes negatius o dubtosos. Segons el vidre de mirar-se-ho es pot prendre com una intel·ligent alerta o com un inútil disc ratllat. Hi ha qui assegura que el turisme és una amenaça creixent i un impacte fatal als països pobres que no tenen prou defensa legislativa, sí, però després de tot el turisme permet menjar, tot i que moltes vegades serà cert allò que es diu de pa per avui, fam per demà. El turisme raja i això enlluerna. Un exemple ben patètic: Goa, a l'Índia, rep tants turistes que han portat una greu alteració de l'ús de l'aigua perquè tot el sector de serveis hotelers, jardins i acurada presentació del territori ha provocat que el líquid sigui escàs; la població local pateix raccionament d'aigua, una necessitat que queda limitada a una hora al dia. Potser a molts llocs, a tot el món, succeeixen fets semblants als de Goa, tant o més absurds i inhumans.

Quan aquí va començar el turisme ja es va alertar que aquestes comarques havien de vigilar no vendre's per un plat de llenties, la veterana història bíblica que parlava d'una herència. El turisme ha crescut enormement. També el territori és com una herència que hem rebut dels nostres pares i que hem de conservar pels nostres fills. Aquella alerta continua vigent perquè aquí continua havent-hi costa i continuen entrant llenties. A vegades aquestes llenties -també podríem dir-ne euros- arriben aquí en vaixells esportius. Cada estiu se sent parlar algú que en nom de la «necessitat» insisteix a dir que hi ha trenta o quaranta mil sol·licituds d'amarratge als ports esportius de Catalunya. Davant de tanta i tanta demanda algun governant o subgovernant es posa a rumiar, qui sap si féssim números..., perquè no fos cas que aquells aspirants girin el timó cap a altres països més acollidors. I és llavors quan surten minidebats de gent generalment irrespectuosa, que el primer que diu és que la Costa Brava no en té pas prou amb una vintena de ports esportius, i que les maquinasses d'obres públiques ja poden començar a escalfar motors. En un dels grans ports esportius de la nostra costa ja es va fer una ampliació, en el seu dia; i quan amplien no ho fan per tres o quatre vaixells, sinó que s'ha de notar; va ser a costa d'una pineda veïna, i es va arribar a quantificar que cada vaixell va significar el sacrifici de quatre grans arbres.

Els defensors de noves construccions i ampliacions de ports esportius fins no se sap quan es justifiquen en nom d'un negoci marítim de Catalunya, necessitat vital, i altres etiquetes que actuen de corró. Quan diuen que ens cal continuar avançant es refereixen a les màquines de les obres, no pas al seny vertebrador de totes les coses.

Hi ha una imatge que val més que mil iots, vull dir mil paraules. És aquella imatge hivernal dels «nostres» ports esportius al llarg hivern que en aquest país pot durar vuit, nou o deu mesos de l'any, ben diferent del paisatge tropical. Llavors tenim aquí una imatge d'habitació de mals endreços d'uns senyors navegants que són a hivernar terra endins i han deixat immobilitzat un patrimoni de paisatge públic amb una penyora, això sí, perquè ningú no els prengui el lloc. Aquella creixent saturació de demandes d'estiu pot portar a una permanent destrucció del paisatge, com una segona onada d'aquell temporal amb mar de fons que va ser l'arribada o l'invent del turisme de platja i sol i que va portar tanta alteració al darrere de la parcel·la a primera fila de mar. És un tema sensible, després no hi valen penediments.