14 de desembre de 2018
14.12.2018

La caixa de Pandora

14.12.2018 | 00:59

La mitologia grega ens parla d'una misteriosa gerra que tancava tots els mals del món. Ningú sabia exactament qui eren ni quin el nombre de dimonis reclosos en aquell recipient. Només la innocència i la curiositat dels homes podia alliberar-los, de manera que mostressin el seu rostre. Per als grecs, això és el que va fer Pandora, filla d'Hefest i esposa d'Epimeteu, el tità bondadós que personificava la ingenuïtat. El relat de Pandora pertany a l'origen dels temps, però el seu valor és arquetípic. Ens parla de la contenció del mal i del seu presumpte valor alliberador, ens parla de l'absència de previsió i d'una certa ceguesa –d'aquí el nom d'Epimeteu: «que reflexiona tard»– davant les conseqüències dels nostres actes.

Al llarg de la història, la caixa de Pandora s'ha tancat i reobert múltiples vegades. Gairebé podríem referir-nos a un moviment circular que s'assembla als cicles de la natura. Les nacions prosperen en la mesura que contenen els seus vicis i fomenten les seves virtuts. La democràcia s'assenta allà on es refrenen les passions descontrolades. És una qüestió de lleis, però més encara de cultura, de costums, de civilització. En el seu clàssic tractat sobre la democràcia a Amèrica, Tocqueville va observar el paper crucial que exercien les creences religioses en la consolidació de la nova forma política. Una economista de referència com Deirdre McCloskey preferirà parlar de les virtuts burgeses per explicar l'extraordinari desenvolupament econòmic que va propiciar el capitalisme. En el fons, tots dos autors apel·len a uns principis anteriors a la llei i a les institucions que les fan funcionar adequadament. A curt termini, la llei és contenció. A mig i llarg termini, però, necessita alimentar-se d'una legitimitat compartida. Podríem dir que el desgast de la legitimitat democràtica de les nostres institucions equival a l'obertura de la famosa caixa de Pandora: els murs cedeixen i s'esquerden, les passions es deslliguen i regeix l'emocionalitat política. Potser, com Epimeteu, tots reflexionem massa tard sobre les conseqüències dels nostres actes.

El gran tema dels nostres temps ja no és la fractura econòmica entre les classes socials ni el conflicte ideològic –més o menys obert– entre conservadors i progressistes, sinó l'agressiu procés de deslegitimació que pateix la democràcia parlamentària: el món de les institucions liberals i representatives que es va construir a Europa després de la postguerra i a Espanya després de la mort de Franco. L'eix s'ha desplaçat, perquè el consens constitucional equivalia a la nostra caixa de Pandora i la seva obertura s'ha traduït en l'esquerda de la seva estructura. L'eix s'ha desplaçat, perquè la magnitud de les revolucions demogràfiques, comercials, tecnològiques i de valors que estan en marxa canvia la cara de la societat. L'eix s'ha desplaçat, perquè Occident de sobte ha descobert que, per sota del seu mantell de seguretats, s'ocultaven vells dimonis com la por o l'ira. L'eix s'ha desplaçat, en definitiva, perquè hi ha molta gent que no se sent ja representada per les seves elits. Per a aquests ciutadans, la legalitat constitueix una pantomima que no té legitimitat. Es tracta d'una idea inquietant. Entre altres motius, perquè la Història ens recorda que un món així –un espai on només regeix l'hostilitat– és un lloc ombrívol, poblat de fantasmes i pors.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook