Si la situació catalana estava confusa, les noves declaracions i actuacions del Govern de la Generalitat ho han empitjorat. Sobre l'actuació dels Mossos en el tall de l'autopista, la pregunta és senzilla, hauria deixat el govern Torra que uns centenars de persones que no fossin els CDRs tallessin una autopista durant 15 hores (esperant que reflexionessin) sense fer res? Si la resposta és que sí, són uns irresponsables, i si és que no són encara més irresponsables perquè a més de no governar (la seva responsabilitat), van decidir cedir el poder als CDRs i això és molt més irresponsable que no governar. I les declaracions del vicari i amics, que si la via eslovena i altres tonteries, provoquen encara més confusió i a mi m'han portat a preguntar-me que més han de fer perquè no els diguem que ja n'hi ha prou. I que consti que ho puc dir en nom de molts demòcrates de tota la vida amb qui tinc relació, no de membres de cap grup feixista o similar.

Quan em sento perdut perquè crec que hem arribat al límit d'allò humanament suportable, m'agrada buscar casos històrics que poden ajudar a entendre com es pot arribar a situacions semblants a les que hem viscut i estem vivint a Catalunya (mai les històries són noves del tot). Stefan Zweig, a El món d'ahir, parla de l'eufòria patriòtica que es va viure a Àustria a l'inici de la 1a guerra mundial. «En la sortida al carrer de les masses hi havia quelcom de grandiós (...) i fins i tot seductor» i afegeix (era un intel·lectual contrari a la guerra): «Cada vegada es feia més difícil mantenir una conversa assenyada amb ningú. Els més pacífics, els més bonhomiosos, estaven com embriagats (...). Amics que havia conegut sempre com a individualistes decidits s'havien convertit de la nit al dia en patriotes fanàtics (...) Només hi havia una sortida: recollir-se en un mateix i callar mentre deliressin i vociferessin. No era fàcil. Perquè ni tan sols viure a l'exili» (ho escriu quan vivia exiliat a Brasil després de la II guerra mundial); «No és tan dolent com viure sol a la pàtria». I va continuar defensant l'Europa de la cultura.

Crec que les seves paraules poden il·lustrar el que ha passat a Catalunya. Ell parla de patriotes fanàtics, no és en el que s'han convertit molts independentistes? No saben on van però hi van contents. Ell diu sentir-se sol, aquí els no independentistes ens sentim desemparats. Ens diuen (com a l'Àustria que descriu Zweig) que som tebis, que no som patriotes i ens intenten anorrear quan diem que no professem la fe independentista. A Àustria els estralls de la guerra van fer veure que era Zweig i no els «patriotes» qui tenia raó. Aquí no veig què més ha de passar perquè ens adonem que anem al desastre.

Zweig també explica el cas de Lissauer (un intel·lectual de segon nivell segons Zweig) que, enmig de l'eufòria patriòtica, responsabilitza de la guerra a Anglaterra (sempre l'enemic exterior) i escriu un «càntic d'odi a Anglaterra» que és aplaudit en tots els estaments i que, diu Zweig, desapareix anorreat a les escombraries de la història quan la guerra s'acaba. Aquí tenim cada dia els que escriuen un nonat càntic titulat «odi a Espanya» (des del vicari a l'exiliat passant per Eduard Pujol o la presidenta de l'ANC) i tenim els fonamentalistes profètics que els aplaudeixen. Ens repeteixen tres grans idees: «La Constitució del 78 és franquista», «Espanya no és una democràcia» i «Nosaltres no vam fer res mal fet» (referit a la tardor del 2017, quan es van saltar totes les lleis), tres fake news. Ningú sensat pot repetir cap d'aquestes afirmacions sense envermellir. Espero que, com va passar a Àustria, algun dia xoquin amb el sentit comú i aquestes idees falses i els fonamentalistes profètics passin a les escombraries de la història com li va passar a Lissauer i al seu poema.

Què podem fer? En front d'una dreta espanyola en caiguda lliure cap a la ultradreta i uns patriotes catalans fonamentalistes profètics, només ens queda, com sempre, l'esperança del centre-esquerra (Socialistes, Podem i una ERC indecisa). Si ERC no es decideix d'una vegada a dir en veu alta el que diu en veu baixa i deixa de tenir por als crits de traïdors dels CDRs, l'ANC i els fonamentalistes, no veig cap sortida més o menys raonable. I això passa per entendre's amb el govern Sánchez i aprovar els pressupostos (aquí i allà), cosa que ens podria ajudar a governar, resoldre problemes dels ciutadans i defensar la democràcia enfront dels extremismes.

Un últim apunt d'actualitat. L'ONU aquests dies ha començat a tractar de trobar un mínim acord mundial sobre el tema de les migracions. He dit en aquest mateix diari que el problema dels immigrants requereix actuacions globals i, per tant, benvinguda sia la iniciativa, s'ha iniciat un camí en el sentit correcte. Europa ha exhibit la divisió entre els estats amb governs democràtics que hi han participat (i han subscrit el document final) i els que tenen governs d'ultradreta que no hi han participat. I hi ha el cas de Bèlgica, on el partit ultradretà flamenc, tan elogiat per Puigdemont, ha forçat la caiguda del govern belga simplement perquè el primer ministre (el liberal Charles Michel) ha participat a la cimera.